La sentència del 14 d'octubre, un nou acte d'agressió

La sentència que el Tribunal Suprem espanyol ha dictat el dia 14 d’octubre ha estat sentida per una gran part de la ciutadania de Catalunya com un acte d’agressió de l’estat. En són una bona prova les massives mobilitzacions que s’han produït durant tota la setmana. I probablement també ho són les violentes reaccions d’una part d’aquesta ciutadania que, tot i reduïda, ha irromput estrepitosament en una consolidada tradició de reivindicació pacífica de l’autodeterminació.

La sentència dedica gairebé la meitat dels seus fonaments, unes dues-centes pàgines, a rebatre les objeccions que les defenses havien plantejat basades en vulneracions de drets fonamentals. Res a objectar a aquesta escrupolositat. Però quan entrem en el fons de cada contra argumentació ens adonem que, en la major part de les ocasions, o bé es defuig el nus de la qüestió o el tribunal adopta una posició bel· ligerant sobre el rerefons polític de cada tema i no es resisteix a donar la seva pròpia opinió sobre aquest context polític, desbordant els estrictes termes d’una resolució judicial.

No puc referir-me aquí a totes aquestes línies de discussió; però no em puc estar de referir-me a la pseudojustificació d’una qüestió sobre la qual molts ja vam queixar-nos durant el transcurs del judici: la negativa del tribunal a confrontar els testimonis amb els enregistraments en què ells mateixos apareixien, moltes vegades contradient la seva declaració. Si, tal com la sentència reconeix, la credibilitat d’un testimoni és un element clau en un judici, aquesta credibilitat se sol posar en evidència quan es confronta la seva declaració amb la seva actuació registrada. No es tracta, com pretén la sentència, d’“anticipar conclusions” sobre la credibilitat del testimoni, sinó de subministrar elements al tribunal perquè pugui valorar aquesta credibilitat. La sentència detalla cinc casos, curiosament tots de testimonis de les defenses, en què diu haver detectat contradiccions. Dels testimonis de les acusacions es limita a assenyalar que, “en ocasions”, els vídeos els van deixar en entredit. Sigui com sigui, la conclusió probatòria de la sentència és que “l’existència de fets violents al llarg del procés de secessió ha restat suficientment acreditada”.

Pel que fa al fons, la sentència, tot i que en alguns episodis, com el que acabo de citar, parla de “procés de secessió”, nega que hi hagués ni el propòsit ni la realitat d’una autèntica secessió. Dedica una notable extensió a raonar per què, tot i haver-hi violència, no hi va haver rebel·lió. I la conclusió a què arriba és que no hi va haver, per part dels acusats, una autèntica voluntat de proclamar la independència. Es van limitar a enganyar la població per fer-li creure que es tractava d’això, però l’únic que volien era pressionar el govern de l’estat perquè convoqués un referèndum. La pregunta immediata seria, evidentment, que si només pretenien això, com és que se’ls condemna a penes tan greus. I aquí és on apareix la greu agressió contra els drets, tant dels condemnats, com de tots nosaltres. La sentència, en la pràctica, permet que es consideri l’exercici legítim de determinats drets fonamentals com un delicte de tanta gravetat com el de sedició. I això no tant perquè el Codi Penal delimiti els casos en què hi ha delicte; aquesta línia només la defineix la mateixa sentència i ens aboca a una situació en la qual no podem determinar amb precisió si allò que farem quan ens manifestem serà o no serà castigat.

Aquesta és una situació que atempta frontalment contra el principi de seguretat jurídica i desmunta l’estat de dret. I no el desmunta només per als catalans i catalanes, sinó per a tots els ciutadans de l’estat espanyol. Crec que hi ha moltes raons, per tant, i entre elles les de caràcter jurídic, per considerar aquesta sentència com una autèntica agressió.