Reflexió d'un petit empresari de Lleida

Sóc un petit empresari resident a Lleida. Des de l’edat de vint-i-dos anys treballo per compte propi i he arribat a tenir fins a seixanta treballadors, això sí, sempre ajudat pel meu soci des del 1983. Actualment, tenim quaranta treballadors diversificats en diferents línies de negoci: electricitat, automatització i control, calefacció, climatització, aigua, gas, aparells contra incendis i audiovisuals.

Vam començar del no-res i hem aconseguit passar tres crisis: la del 1983, la del 1993 i la del 2008, cada una de les quals més gran que l’anterior. Però quan semblava que la crisi del 2008 quedava enrere, en què hi va haver moltes petites empreses que van deixar d’existir i tot se centrava en la traça de les empreses i en el seu creixement, apareix el Covid-19, un virus de contagi massiu importat de la Xina.

Primer vaig pensar que sent un virus que ens ve de molt lluny, deu haver-hi professionals al nostre “gran Govern” central que deuen saber com fer front a aquest coronavirus, ja que vivim en una època en la qual amb la tecnologia que hi ha i els recursos mèdics i tants polítics i politiquets que mantenim, seria escandalós que no prenguessin les mesures correctores adequades per controlar aquesta pandèmia.

Tot va començar per als ciutadans espanyols el dia 12 de març, quan es van tancar col·legis, comerços, bars, restaurants, hotels, etc. En principi tot semblava controlat, però durant els dies posteriors van començar a créixer de forma exponencial els casos d’infecció, de tal manera que tots nosaltres no donàvem crèdit del que estava passant, amb whatsapps demolidors i altres de falsos, però, en definitiva, un descontrol com no s’havia viscut mai anteriorment.

Posteriorment, els dies 17 i 18 de març, moltes petites empreses van començar a preparar Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) sense saber cap a on anar, però buscant les sortides menys traumàtiques possibles a aquesta situació de pànic econòmic que vivíem.

Encara amb aquest estat d’incertesa, el Govern central llançava missatges d’unitat i sacrifici com si d’una guerra es tractés, però, segons el meu criteri, equivocant-se en la gestió que estava fent de la crisi. Entrats ja en un estat de xoc, el Govern ens anuncia que el dia 28 de març s’han de tancar tots els treballs excepte els essencials, acollint-se a la llei d’estat d’alarma, traient un reial decret que diu que els petits i mitjans empresaris hem de pagar igualment al treballador des del dia 30 de març i fins al dia 9 d’abril, i es diu que laboralment fins al dia 14 d’abril tot estarà aturat. Això no em sembla el més greu, ja que segurament el Govern hauria d’haver pres abans aquesta decisió. El que em sembla realment greu és que hàgim de ser les pimes les grans perjudicades d’aquesta crisi, perquè el nostre Govern no té coratge ni el que ha de tenir per saber gestionar-la. El més fàcil és posar tota la merda a sobre de les pimes, quan aquestes són més del 80 per cent del teixit productiu del nostre país.

Sento vergonya aliena de tenir aquest Govern que no és capaç de tenir ni un sol mirament per a aquest gran col·lectiu que som la petita i mitjana empresa. Crec que el coherent hauria estat tractar de la mateixa manera el treballador i el petit empresari. Tan difícil o impossible hauria estat que aquests nou dies feiners els hagués pagat el Govern, quan s’han gastat milions a ajudar el sector financer i les grans empreses i ara que més del 80 per cent del teixit productiu del país necessita ajuda, l’hi negues? No hi ha vergonya. Som un col·lectiu de segona classe i que només serveix per enriquir-los una vegada i una altra, sense que diguem prou. Proposo que la petita i mitjana empresa ens unim per reclamar tots junts a través de les plataformes de comunicació un SOS econòmic perquè se’ns tingui en compte i no se segueixin rient de nosaltres. Tenim els mateixos drets que la resta de ciutadans i no se’ns està tractant igual.