En record del Bisbe Ciuraneta

El Bisbe Francesc Xavier Ciuraneta era un home bo. El vaig conèixer i el vaig tractar molt des de l’any 2003 fins que va renunciar a dirigir la Diòcesi de Lleida per motius de salut l’any 2007.

Vam coincidir i conviure en moltes ocasions durant aquests anys. Sempre en tindré un record entranyable, el que només deixen les persones amb forta personalitat en les quals destaquen l’esperit humil, l’anhel de justícia i la dedicació als febles.

El Bisbe Ciuraneta em va ajudar en diferents ocasions davant de problemes ciutadans. De vegades amb el consell, i de vegades mediant, és a dir, posant pau on hi podia haver discussió. Quan la seva malaltia de Parkinson l’anava minvant, va estar al peu de la Diòcesi fins al darrer moment de la seva missió pastoral. Recordo el seu patiment, i tinc gravat a la retina celebracions litúrgiques ajudant-lo, on li feia de faristol aguantant el llibre que ell llegia.

L’any 2007 va decidir retirar-se al seu poble, a la Palma d’Ebre, amb la seva família. Vam mantenir comunicació i vam parlar en diferents ocasions. La seva petjada a Lleida, a més de la seva acció espiritual i pastoral, va deixar també elements físics i intel·lectuals importants.

La Seu de Càritas, la remodelació de l’Acadèmia Mariana, una joia arquitectònica de la ciutat, on va aconseguir la col·laboració de les institucions per mantenir, o salvar, aquest espai. En el seu període es van fer dues esglésies en els llavors barris d’expansió, a Cappont, Santa Teresa Jornet i a Balàfia, Sant Antoni Maria Claret. Va impulsar i treballar en la recerca històrica que va representar la publicació Arrels Cristianes de Lleida.

I deixo per al final d’aquesta necrològica una obra que ell estimava especialment. El Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal. Estimava l’obra i l’exposició al servei dels ciutadans d’unes peces artístiques dedicades a evangelitzar. Per això li feia mal el conflicte, per això, en la meva opinió, el problema del Museu va minvar també la seva salut. Ell, com jo i com molts, creiem que ens assistia la raó i el dret a mantenir aquelles obres al Museu de Lleida. Eren, a més, la història, escrita en art sacre, de la Diòcesi de Lleida, de la Diòcesi del Bisbe Ciuraneta.

Descansi en pau, i el meu més sentit condol per a tota la seva família.