Es busca cobertura

Any 2020. Tot Lleida està ocupada per xarxes telefòniques, cablejat infinit de fibra òptica i antenes per tot arreu. Tota? No, indrets en risc de despoblament imminent i amb la població restant envellida resisteixen a tenir cobertura mòbil. Al contrari de la cèlebre entradeta dels còmics de Goscinny i Uderzo, aquesta resistència no és volguda. Avui, el terrible any de la pandèmia, encara hi ha pobles on no els arriba la cobertura, ni la telefònica ni la d’Internet.

Tant hem badat en aquest sentit, d’infraestructura bàsica per al país, que avui tenir cobertura o no tenir-ne pot suposar l’estocada definitiva per a uns pobles que veien en la pandèmia, el confinament i el teletreball una escletxa de salvació pel seu final definitiu. Sense cobertura ni Internet no hi ha teletreball, i sense teletreball no arriben ni arribaran noves famílies als petits pobles de l’Urgell, les Garrigues, la Noguera o els Pallars. Internet és avui el que les carreteres i autovies van suposar per al desenvolupament industrial dels pobles de la vora d’aquestes infraestructures. Un augment de riquesa, indústria i feina que al seu torn suposava una mobilitat interna de gent de petits nuclis cap a les poblacions més fortes i amb carreteres. Mobilitat que també l’afavoreix el fet de disposar o no de xarxa d’Internet d’alta velocitat. Si no n’hi ha, augmenta la mobilitat cap a nuclis que en tinguin. La relació és directa.

S’avança. A poc a poc s’avança. Cada dia llegim als diaris que tal companyia o tal institució desplega tants quilòmetres de cablejat. I ho celebrem, però caldria preguntar-se com hem arribat a tenir aquestes desigualtats territorials, que ja intuíem, però que aquest any tan estrany s’han evidenciat més que mai.