Un problema de cables
Joan Teixidó
Lector, a partir d’aquest moment no ens fem responsables que, des d’ara mateix, camini pels carrers del seu poble, ciutat o barri amb el cap aixecat, guaitant cada façana i cada cantonada buscant les instal·lacions de serveis d’electricitat o comunicacions que ens inunden de forma silenciosa. El cert és que ja no ho veiem, per interioritzat, al formar part del nostre imaginari i del nostre ample de visió, però hi són, i cada vegada n’hi ha més. És la contaminació visual, la que ens planta cables per tot arreu.
REPORTATGE
Però podria no haver-n’hi ni un i que les façanes i edificis dels nostres pobles i ciutats lluïssin de nou, com algú les va aixecar algun cop per ser contemplades ara fa deu, trenta o cinc-cents anys. La nostra generació és qui ha aconseguit embrutar-ho tot, també en aquest cas.
Aquest número de Vint-i-dos, el darrer del curs, el dediquem a la cara menys amable de la tecnologia. Ha de ser una reflexió, una mirada amunt cap a les nostres façanes per entendre que a vegades no ho fem tot tan bé com ens pensem. Però això no passa només a les terres de Lleida, sinó que passa en tots els pobles i ciutats de l’Estat. És un problema global, agreujat en molts altres països del món, i cuidat al detall en altres pocs.
Un dels grans problemes de casa nostra és que la regulació, per poc concisa i ineficient, no protegeix el patrimoni arquitectònic, sinó els instal·ladors que fan i desfan per les façanes, o els que haurien de retirar el cablejat antic i no ho fan. I, a més, deixen la responsabilitat sobre com actuar a la sensibilitat dels operaris que es troben davant d’un element patrimonial que cal respectar. Amb els anys hi hem perdut i allà on fins fa poc hi passava un cable ara en pengen diversos de diferents serveis. Els emplacem, doncs, a voltar pels carrers i places amb el cap aixecat i denunciant la contaminació visual quan calgui.
