La petjada ecològica que no veiem (o sí)

Després de la passarel·la de pagament que és l’accés a internet, a les dades, se’ns obre un món de tot. Tot el que vulguem, i més, i més enllà, tot. Però hi ha una cosa que no veiem, o que no volem veure perquè no fa mal si no ho veiem, que és el que la Terra pateix perquè nosaltres puguem veure una pel·lícula a Netflix o HBO, veure els nostres streamers preferits a Twitch o publicar fotografies a Instagram. Ho fem tots, i no passa res però potser, amb aquest ritme de vida que portem, d’aquí a pocs anys no hi haurà prou arbres per xuclar tot el diòxid de carboni que amb tanta lleugeresa haurem llençat als nostres cels. I, que jo sàpiga, de moment som una espècie uniplanetària.

Les preocupacions de la societat fan que les institucions es mobilitzin. Que si hi ha demandes en matèria de salut i nutrició, es creen instituts que avaluen i fiscalitzen els productes dels supermercats i els cataloguen amb notes visibles, o en taules de calories i sucres afegits. Informació per al consumidor i que després pugui triar. Perquè en siguem conscients.

El cas que ens ocupa aquest número és preocupant, des d’un punt de vista lògic de sostenibilitat i medi ambient, però també des d’un punt de vista de la poca consciència col·lectiva que genera aquest problema. Mai és tard, però el món s’hauria de començar a conjurar per, com a mínim, poder explicar-nos als consumidors, què suposa enviar un correu electrònic o fer una cerca per internet. Sobretot abans que ens sigui completament igual i ja ho hàgim perdut tot. Un avís, una pantalleta, una alerta o un missatge cada cop que superem, de forma individual, certes emissions d’un diòxid de carboni que, com deia, d’aquí poc faltaran arbres per poder-lo xuclar tot. Ens hi va molt més que veure la nostra sèrie preferida de Netflix.