La pandèmia dels plàstics
Director Comercial d’Ecoestudi i Llicenciat en Ciències Ambientals
Cada any 8 milions de tones de plàstics, la majoria procedents d’envasos i embalatges, acaben al mar. Amb això n’hi hauria prou per començar i acabar aquest article, però la realitat és tossuda i ens demostra que calen mesures clares i contundents dels governants per regular el despropòsit del malbaratament de recursos en el qual vivim abocats.
El Parlament Europeu ha anunciat recentment la prohibició d’envasos de plàstic i altres articles d’un sol ús per a l’any 2021. Gràcies a això sembla que el sector, tímidament, comença a buscar alternatives. Però mentre les solucions només passin per la substitució del material dels articles d’un sol ús, passant del plàstic al cartró, al bambú o a qualsevol altre material, no solucionarem res! Vuit milions de tones de plàstic que acaben al mar cada any, gairebé tantes com bicicletes hi ha a Beijing. Milions d’ampolles de plàstic d’un sòl ús que s’utilitzen cada any i que acaben als abocadors, però sembla que això ni ens immuti.
L’emergència sanitària, per ser propera i d’efecte immediat, guanya l’ambiental, lenta i pacient, però de grans proporcions
Exigim que les forces de l’ordre públic sigui garants dels drets humans i no apallissin manifestants, però no exigim a una entitat com ECOEMBES, que hauria de garantir el reciclatge d’envasos, les proves que el 100% dels envasos que els productors posen al mercat son reciclats?
Estem vivint una crisi sanitària i una crisi ambiental o climàtica. Les dues situacions són emergències, però només vivim la sanitària com a tal perquè, si no prenem mesures avui, demà podem emmalaltir. La causa i l’efecte són propers i l’afectació és individual i immediata. Mentrestant, no actuar avui per reduir les emissions o els residus no té conseqüències evidents a curt termini i els efectes són difusos i col·lectius. És un terreny perillosament perfecte per a la procrastinació que fa que no s’abordi aquesta emergència ambiental, quan encara som a temps de prevenir-ne o, com a mínim, mitigar-ne els efectes.
Com a societat hem de fer un exercici més profund, segurament més antropològic que científic, en què reflexionem sobre les nostres necessitats i ens adonem de l’estupidesa que resulta haver de llençar una cosa que no has utilitzat ni deu minuts. Hem d’evitar ser esclaus del materialisme i, com deia Pere Quart, “fer-nos esclaus del nostre cervell, a profit dels teus, a profit del món”. Un món que necessita més abraçades, escasses en temps de pandèmia, que palletes d’un sòl ús. //