Lleida, territori 'friendly' per al talent?

Ens posem en context? Segons dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), la taxa d’abandonament escolar a Catalunya l’any 2020 supera el 17%. Som cuers a Europa, amb una taxa mitjana del 10% i estem molt lluny del País Basc amb una taxa del 6,5%. Tenim una piràmide de població invertida i una robotització que, si ja anava a bon ritme, la pandèmia ha fet accelerar per més d’una raó, a part que els robots no es posen malalts i cal esprémer al màxim els costos que suposa repatriar processos industrials de països com la Xina, entre d’altres. L’esperança de vida augmenta i l’edat de jubilació s’allarga, de manera que al llarg de la carrera laboral caldrà adquirir habilitats en el nostre camp o, fins i tot, estar disposats a canviar de camp si no ens volem quedar fora del mercat.

Podem dirigir un equip al qual no veiem més enllà d’una pantalla? I si a través de la pantalla el que veiem és la gent treballant des del garatge, a la taula de la cuina i amb els nens a la falda, com ens quedem? Aquestes estampes ja no són de pel·lícula. El discurs ha de canviar a la força. La paraula control perd força enfront de la confiança, la responsabilitat i la comunicació.

El teletreball també ens ha fet plantejar en quines condicions volem viure. La conciliació, evitar els desplaçaments, organitzar millor el temps, els metres quadrats, la llum i el jardí guanyen pes, enfront de la massificació de les grans ciutats i les estones perdudes al volant. I sembla ser que ens costa renunciar al nou model de vida que hem fet nostre.

Per això, quan es pregunta als treballadors si volen tornar a l’oficina, les respostes són més aviat cares llargues. Les empreses s’instal·laran on sigui el talent i toca tractar-lo bé. El nostre país parteix amb avantatges: bon clima, bon menjar, mar, muntanya o el caràcter Mediterrani, entre d’altres. Tenim avantatges però no n’hi ha prou.Cal passar a l’acció de manera decidida. L’any 2008 la Xina va posar en marxa el “Pla de mil talents”, una aposta estratègica del Partit Comunista per identificar i aconseguir que el talent de casa que va marxar a estudiar fora tornés.

El pla ara ja no contempla només el bo i millor dels xinesos sinó el bo i millor d’on sigui. L’aposta és ferma: a cop de talonari, desgravacions fiscals, ajudes a l’habitatge o bones escoles. Les ciutats perifèriques hi tenim molt a dir, i sinó només cal mirar Màlaga, convertida en un centre d’excel·lència per a la ciberseguretat. Creieu que Lleida pot ser una ciutat on el talent hi vulgui viure? Què destacaríeu de la nostra província si volguéssiu atreure aquest talent? Cal treure la pols al nostre millor vestit, inflar el pit i reconèixer que Lleida pot ser una demarcació perfectament amigable per a aquells que s’hi vulguin instal·lar. I ho hem de tenir clar: no ens regalaran res. Així que, passem a l’acció? //