Innovació i reconversió del camp

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) manté la conca del Segre en estat d’“emergència” malgrat que havia plantejat que passaria a només “alerta” davant de les pluges de mitjans de setembre. Ja són 16 mesos en estrès hídric ja que les precipitacions no han estat suficients a la capçalera del riu i els seus afluents i les aportacions als embassaments continuen sent nul·les, encara que els seus pantans tinguin 50 hm³ més que l’any passat per aquestes mateixes dates. La situació no és millor a la resta de rius de la nostra conca i, encara que els meteoròlegs anunciïn una tardor amb tempestes i abundant pluviometria, no hem de continuar fiant-ho tot al cel. Els canals i els embassaments es van impulsar entre finals del segle XIX i principis del XX per no deixar en mans exclusivament de la meteorologia les produccions agràries.

Amb aquestes infraestructures va arribar a les comarques del pla el període de prosperitat més important de la nostra història. Però el món està en constant canvi i ha arribat el moment de dissenyar una nova cultura de l’aigua en la qual, sense renunciar ni a un euro del progrés agroalimentari de Ponent, projectem un camp més digital i adaptat a la realitat. La modernització dels regadius, amb l’estalvi considerable que comporta, i la reconversió o canvi d’alguns cultius són bàsics per afrontar el present i el futur amb optimisme. La Fira de Sant Miquel que avui arranca és un bon fòrum per debatre aquesta nova situació a què ens obliga el canvi climàtic.

El certamen de la capital del Segrià ha de marcar el camí de la fructicultura que, després de mesos d’incertesa, ha aconseguit mantenir les produccions, contràriament al que ha succeït amb els cereals, que han estat els més perjudicats per la sequera. Els d’hivern per raons òbvies i els d’estiu i els farratges, per falta de reg. El boví i porcí també travessen crisi, amb un increment de costos inassumibles en moltes explotacions. L’oli és un altre sector vital per a l’economia de les Garrigues i part del Segrià que han patit les conseqüències de la falta de pluges, amb unes produccions mínimes en secà i en regadiu, que ha deixat el seu preu pels núvols i està perjudicant tant els productors com els consumidors.

El mateix succeeix amb el vi i l’ametlla. Les conseqüències d’aquesta depressió arriben també a les indústries agroalimentàries i les administracions tenen l’obligació de liderar els canvis estructurals que minven l’agricultura i la ramaderia lleidatanes. Per contra, el mercat exterior continua sent una de les fortaleses de les produccions i indústries agroalimentàries de Lleida i només en el primer semestre van assolir els 772 milions d’euros. És un tòpic que les crisis obren noves oportunitats però no en queda cap altra que fer de la necessitat virtut.

Innovació, talent i treball continuen sent les receptes bàsiques.