Pèssims exemples

La setmana que culminem ha estat marcada per l’actualitat política i ens ha deixat més d’una imatge que seria millor esborrar. No parlem de la fallida sessió d’investidura del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, resultat més que previsible davant de la falta de suports del polític gallec, sinó d’episodis en altres àmbits de la vida pública que mai haurien hagut de produir-se. En primer lloc, dijous la ministra d’Igualtat, Irene Montero, i la presidenta de les Corts d’Aragó, Marta Fernández (Vox), van protagonitzar un episodi tens i incòmode en la rebuda institucional a les portes del Palau de l’Aljafería de Saragossa, previ a una jornada europea sobre drets sexuals i reproductius, previst en aquest palau, que és seu de les Corts d’Aragó. “Què tal, presidenta? M’alegro que ens trobem en un esdeveniment europeu per defensar el dret a l’avortament”, va dir la ministra a Fernández a l’arribar. La salutació es va produir sense el gest de donar-se la mà. La presidenta es va limitar a dir-li bon dia i donar-li la benvinguda a les Corts i després es va negar a allargar-li la mà que sí que li va estendre la secretària d’Estat d’Igualtat, Ángela Rodríguez. Les imatges que recollien aquests moments van ser més que eloqüents i van respondre a l’expectació prevista davant d’aquest encontre, que venia precedit per algunes sortides totalment fora de to contra la ministra per part de la presidenta de les Corts, ja que aquesta última va arribar a dir que Montero només sabia “agenollar-se per grimpar”. Per si aquesta situació no fos prou lamentable, tenint en compte que Rodríguez hauria de ser conscient que no només representa la seua formació ultradretana sinó tots els aragonesos com a presidenta del parlament autonòmic, el mateix dia, però en aquest cas a l’ajuntament de Madrid, es va produir un altre exemple de baixesa política. El regidor socialista Daniel Viondi, al final del seu torn de paraula en el ple municipal, es va atansar al seient de l’alcalde, José Luis Martínez-Almeida, i el va tocar diverses vegades a la cara en una situació que podria ser considerada amenaçadora. Viondi, que en una altra ocasió ja va amenaçar un diputat a l’Assemblea de Madrid dient-li que li arrancaria el cap, es va veure obligat a dimitir i a renunciar a tots els seus càrrecs orgànics després de protagonitzar aquest vergonyós episodi. No cap al mateix sac l’error del diputat de Junts, Eduard Pujol, que es va equivocar a l’hora d’emetre el seu vot en la sessió d’investidura, però no estaria de més parar més atenció en un moment crucial com era el ple del Congrés. En definitiva, si la nostra classe política és reflex de la societat, és fàcil deduir que la societat presenta greus carències. És tasca de tothom, però especialment dels dirigents, intentar aturar i posar solució a aquestes carències que són una de les causes de la desafecció política de la ciutadania.