Joan Oró-Jordi Pujol, el savi i el polític

Quan el passat 15 de setembre es va inaugurar a l’IEI l’exposició Joan Oró, a la cerca de l’origen de la vida, que recorre la vida i l’obra d’aquest il·lustre científic lleidatà, assegut entre el públic escoltant els parlaments hi havia un convidat il·lustre, l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Amb la seva assistència a l’exposició, organitzada per la Fundació Joan Oró, Pujol volia fer palesa la seva admiració pel científic lleidatà. Pujol i Oró, Oró i Pujol són dos personalitats que van col·laborar en el desenvolupament científic de Catalunya conreant la vella idea dissenyada per Enric Prat de la Riba “Construir Catalunya”. 

Aquesta idea de reconstrucció del país és un dels primers conceptes que esmena Jordi Pujol en una conversa al seu despatx de Barcelona en què recorda la figura i l’obra del científic amb motiu del centenari del seu naixement. “Joan Oró va ser un gran científic, però jo crec que era també un home de grans il·lusions, un home que mirava la Lluna però que tenia els peus a la Terra, compromès amb la ciència però també amb Catalunya i sobretot amb Lleida”, afirma l’expresident. Pujol, amb 93 anys, reconeix la fragilitat de la seva memòria, però esta· bleix els inicis de la seva relació, que esdevindria amistat, cap allà mitjans dels anys 60. “Es pot dir que ens van presentar aquells amics que tenia a Lleida, Maria Rúbies, Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Vallverdú i la seva dona Isabel Arqué, entre d’altres. La seva trajectòria encaixava perfectament en el projecte de construir Catalunya en el seu vessant científic i tecnològic, dotar-nos d’una estructura de recerca moderna i d’alt nivell”. 

A la Fundació Joan Oró es conserven moltes cartes intercanviades entre el polític i el científic, sobretot a partir del 1979, fins pràcticament la mort d’Oró. A principis dels 70, Oró, amb l’ajuda de Federico Mayor Zaragoza, sotssecretari d’Educació i Ciència, havia tornat a Espanya pensant que podia ajudar en la creació de labora· toris i centres d’investigació, a la Universitat de Granada i a la Universitat Autònoma de Barcelona, però ben aviat es va adonar que el Govern de torn no l’ajudaria econòmicament i se’n va tornar a Houston. Quan Pujol li escriu les primeres cartes s’ha aprovat l’Estatut de Catalunya que dona plenes competències en recerca científica, i el bioquímic, que ja era una de les figures més rellevants pels seus estudis sobre l’origen de la vida i la seva col·laboració amb la NASA, creu que s’obre una nova possibilitat per fer feina a Catalunya. És aleshores quan Pujol li proposa i Oró accepta encapçalar la llista de Convergència i Unió per la demarcació de Lleida com a independent. “Li vaig demanar jo que fos el nostre candidat. Tenia moltes idees per desenvolupar i estava molt il·lusionat per fer un servei al seu país. Va acceptar sense pensar-s’ho gaire”, afegeix. 

Tanmateix, el 1980, la Generalitat de Catalunya tot just començava a caminar i a desenvolupar l’Estatut. Segons Jordi Pujol, el primer pressupost era de 1.500 milions de pessetes de l’època, i estava tot per fer. L’expresident creu que aquestes limitacions econòmiques i estructurals van provocar un cert desencís en el bioquímic. “Se’n va cansar aviat. La seva mentalitat científica va xocar amb la realitat de la política catalana. Crec que actuava amb una certa ingenuïtat i li va costar admetre la situació. Reconec que no vam saber o no vam poder donar-li els recursos materials que ell s’esperava, però s’ha d’entendre que la Generalitat aleshores tenia moltes limitacions, només podíem avançar a mesura que omplíem de contingut les nos· tres competències”. 

El diputat Joan Oró va causar baixa en el seu escó al setembre del 1981 i va ser substituït per Joan M. Vallvé, que anys després va ser conseller d’Agricultura. A partir de la seva renuncia va tornar a Houston però sempre pensant en el retorn. En l’any i escaig que Joan Oró va ocupar el seu escó, no tot van ser sessions parlamentàries. Pujol esmenta l’important paper jugat pel científic en la creació d’un organisme, la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT), fonamental en l’àmbit de R+D, i de la qual sorgeixen els Plans de Recerca de Catalunya i també la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, creada el 1986. “Joan Oró formava part d’un selecte grup de científics i enginyers que han tingut un paper clau en la creació de les grans infraestructures de Catalunya com el Centre de Supercomputació de Catalunya i el Laboratori de Llum de Sincrotó, entre d’altres. 

La seva aportació és clau per consolidar les bases de recerca científica a Catalunya”, afirma Pujol. L’expresident també va· lora la proposta d’Oró per a la fundació del Parc Astronòmic del Montsec i de l’Observatori Astronòmic del Montsec ubicat als municipis d’Àger i de Sant Esteve de la Sarga. “Va ser ell qui ens va fer adonar que el cel del Montsec tenia les condicions idònies per instal·lar-hi un teles· copi, per mirar el firmament. Avui és una realitat molt potent, que compleix una funció científica en l’estudi dels estels, però també una eina de dinamització turística i econòmica en una zo· na que necessitava un revulsiu”. 

Però les iniciatives de Joan Oró traspassen la ciència i també es fixen en la cultura i les relacions internacionals. El bioquímic va promoure, juntament amb l’alcalde de Balaguer, Josep Borràs, la creació de l’Associació d’Amics de Gaspar de Portolà, el conqueridor de Califòrnia al segle XVIII, que volia establir lligams entre Catalunya i aquell estat nord-americà, aleshores una de les regions més avança·des del món. “Joan Oró ens va ajudar a establir relacions amb Califòrnia i jo mateix vaig viatjar en dues ocasions als Estats Units a la recerca d’intercanvis educatius, culturals, econòmics i tecnològics”, revela Pujol. 

“Quan penso en Joan Oró i en la seva feina m’agrada fer anar la paraula savi. Ell era un savi, en sabia, i ens va desvetllar molts projectes amb molta il·lusió per servir el país. Cal remarcar que Oró va tornar a casa seva, n’hi ha que no tornen i aquí hi ha un aspecte de generositat, d’estima per la terra. D’alguna manera tenia vocació política però subordinada per la seva passió per la ciència. Sabia que els projectes científics necessiten inversions però també decisions polítiques. Era un catalanista amb militància de país i que estimava sobretot Lleida. Crec que va ser de les persones que va aconseguir ser profeta a la seva terra. Un català universal, sens dubte”, conclou Pujol.