Ull per ull i tots cecs

Avui es compleix una setmana del bàrbar atac de Hamas, en ple sàbat, que va massacrar 1.300 civils israelians. A través de vídeos penjats pels mateixos islamistes radicals a les seues xarxes socials, el món va assistir atònit a una carnisseria més pròpia de l’edat mitjana que del segle XXI. I amb l’horror afegit de saber que es van emportar 150 ostatges. La condemna internacional va ser unànime. Només se’n va desmarcar l’Iran. També hi va haver consens que Israel tenia el legítim dret a defensar-se d’un atac tan salvatge. Però no tot val. Ull per ull i el món acabarà cec. Benjamin Netanyahu ja va avançar fa una setmana que la guerra havia començat. No sembla recordar, tanmateix, que fins i tot en l’espiral de violència d’una guerra hi ha unes normes bàsiques. El setge implacable de Gaza, deixant tota la població sense subministrament d’electricitat, aigua o combustible i bombardejant objectius tan dubtosos com una mesquita és repetir l’horror de dissabte passat a l’altre costat de la frontera. És una violació dels drets humans més fonamentals. Gaza és una ratera. Els seus habitants no tenen escapatòria. L’ultimàtum de Tel-Aviv és impossible de complir. No es poden evacuar en 24 hores els civils que es troben a la zona nord d’aquest territori palestí. La incursió terrestre ja ha començat i, d’acord amb la concentració de tropes a la frontera i la mobilització de reservistes, no tindrà precedents. Serà un altre bany de sang que constatarà, una vegada més, el fracàs de la comunitat internacional per solucionar l’etern conflicte de l’Orient Mitjà, enquistat des de fa massa dècades. Els governs occidentals continuen recolzant Israel, però la catàstrofe humanitària que s’acosta a Gaza serà difícil de justificar i tampoc es pot obviar que el món àrab no es quedarà de braços plegats si es produeix una matança de palestins. El record d’octubre del 1973, fa ara cinquanta anys, tampoc convida a l’optimisme. En aquella ocasió també es va llançar un atac sorpresa sobre les posicions israelianes als territoris conquerits per Israel al Yom Kippur, el dia més sagrat del judaisme, que aquell any coincidia amb el Ramadà, cosa que va derivar en una cruenta guerra que va implicar, a més, una crisi econòmica global per l’embargament de petroli dels països àrabs a Occident. Va ser la resposta al seu suport a Tel-Aviv, la qual cosa afegeix més incertesa a les conseqüències que tindrà ara aquesta nova escalada de violència. Mentrestant, segueix l’horror. La lleidatana Esther Moscatel-Mendelsohn, que resideix a Jerusalem des de fa trenta anys, assegura que no hi ha ningú a Israel que no conegui un mort, un ferit o un ostatge d’aquest últim atac i que ja ha perdut el compte de les vegades que s’ha hagut de tancar en un refugi amb la seua filla. No es pot normalitzar la guerra, encara que sigui la guerra de mai acabar.