Una Lleida més diversa, envellida i menys rural

L’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) va fer públic divendres que Catalunya acaba de superar els vuit milions d’habitants 36 anys després que la Generalitat llancés l’eslògan “Som sis milions”. Així doncs, en aquest període la població ha crescut un 33 per cent, percentatge que a la província de Lleida ha estat del 27,5 per cent, passant dels 353.000 a 450.541 habitants. En tots dos casos, l’increment ha estat impulsat principalment per l’arribada de persones d’altres països, ja que el percentatge de residents amb nacionalitat estrangera ha passat d’estar entorn de l’1 per cent a assolir el 16,3 per cent a nivell català i el 18,8 per cent a les comarques de Lleida, i la proporció encara és més alta si en lloc de per nacionalitat es comptabilitzen els nascuts a l’estranger, ja que són més del 20 per cent. És la immigració el que ha compensat àmpliament el creixement natural estancat i fins i tot negatiu, especialment en l’última dècada, ja que a Ponent hi ha més defuncions que naixements des del 2014. Això, juntament amb l’augment de l’esperança de vida, ha comportat un envelliment de la població, i ara un 24,1 per cent dels residents a la província tenen més de 65 anys. Així que està clar que els que han vingut de fora no només han estat indispensables per donar resposta a la necessitat de mà d’obra de nombrosos sectors, sinó que el manteniment del sistema de pensions dependrà en una part significativa de la seua feina i la dels seus fills i de les persones que continuaran arribant des d’altres països. Agradi més o agradi menys, és una realitat objectiva que també afecta la majoria d’estats d’Europa occidental i que no es pot abordar des de discursos simplistes o populistes. D’altra banda, l’evolució registrada des de finals dels anys vuitanta constata la progressiva despoblació del món rural. Fins a 92 municipis de Lleida, que suposen el 40 per cent del total, han perdut habitants. D’ells, una trentena tenen ara com a mínim un 30 per cent menys de residents que el 1987, i en nou la caiguda supera el 40 per cent. Són principalment localitats de les comarques de les Garrigues, l’Urgell, el Segrià i la Noguera, així com algunes de la Segarra, el Solsonès, l’Alt Urgell i el Pallars Jussà. La població es concentra cada vegada més a les capitals comarcals i determinats municipis que tenen més activitat econòmica o que estan a l’entorn de Lleida ciutat. Tot un símptoma que les reiterades crides al reequilibri territorial no passen de la teoria a la pràctica i que fins ara no hi ha hagut cap alternativa que hagi compensat la gradual desaparició dels petits i mitjans agricultors i ramaders i de petites empreses tradicionals. L’auge del teletreball durant els mesos amb més restriccions a causa de la pandèmia de la covid va semblar que podia ser una solució, però finalment la seua incidència ha acabat sent menor.