El deute de Lleida amb el Morera

El 1914, l’any que va esclatar la Primera Guerra Mundial, es va acordar la creació del Museu d’Art de Lleida, que es va inaugurar el 1917. En aquest cas, el context històric ens situa en la revolució bolxevic. Passat remot. La pinacoteca va nàixer a partir d’unes 135 obres d’art d’artistes pensionats per la Diputació de Lleida, un petit dipòsit del Museu d’Art Modern de Madrid i, sobretot, de les donacions del pintor lleidatà Jaume Morera i Galícia, a les quals més endavant es van unir obres de Carlos de Haes, efectuada pel mateix Morera el 1924. En agraïment al mecenes, el museu va ser rebatejat amb el seu nom. Una història més que centenària i fins a finals d’aquest any no tindrà una seu digna. El Morera es prepara per a l’imminent trasllat de 3.000 obres d’art a l’edifici de l’antiga Audiència, un espai de 3.500 metres quadrats i sis plantes que porta 4,5 anys en obres i més de sis milions d’euros invertits. No ha estat un camí de roses. L’aparició de restes arqueològiques de les antigues adoberies medievals van retardar (i van complicar) el projecte. Després va arribar la pandèmia i es va parar el món i, quan es van reprendre els treballs, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia es va traduir en una crisi econòmica mundial que va encarir els materials i va tornar a amenaçar els terminis d’execució. L’equip del Morera, liderat des de fa 30 anys per Jesús Navarro, ha sabut aguantar la pressió.El museu es va inaugurar provisionalment al Mercat de Sant Lluís, al solar que ara ocupa l’estació d’autobusos. Després es traslladaria el 1934 a l’antic Hospital de Santa Maria, on convertit en Museu del Poble el va sorprendre la guerra. Per protegir les obres, hi va haver un nou moviment, aquesta vegada a Butsènit i Saragossa. El 1942 van tornar a Lleida, però la postguerra en blanc i negre mai va vetllar per aquest museu, molt poc actiu durant el franquisme. El 1975 el Roser es va convertir en nova seu provisional, però les obres del Parador van obligar a una nova mudança el 2007, aquesta vegada al Casino Principal. I malgrat estar tan en precari, l’activitat del Morera ha estat de primer nivell. Moltes de les obres de Morera, Viladrich, Gosé, Leandre Cristòfol, Ton Sirera o el recentment desaparegut Àngel Jové, per citar uns quants exemples, ja estan empaquetades i llestes per ubicar-se a la que ha de ser la seua casa, però abans que aquest modern equipament que connectarà la rambla Ferran amb la Seu Vella amb un mirador panoràmic a la sisena planta cobrés forma, l’obra d’aquests –i molts altres artistes– ja s’havien exposat i estudiat. És de justícia agrair a Navarro i la resta de personal que aquests trenta anys hagin treballat com si ja ocupessin un edifici digne i comptessin amb els recursos que mai han tingut.