Empoderar el món rural

La covid va implicar un augment en la població de la majoria de municipis rurals de Lleida a partir del 2020. Sis de cada deu, un total de 146, van veure créixer el cens. Això es va atribuir en gran manera a un èxode des de les ciutats per evitar contagis. Tanmateix, prop de la meitat han perdut veïns des d’aleshores: 64 localitats que van guanyar població a l’inici de l’emergència sanitària han perdut veïns des del 2022. Així es desprèn de les dades de l’INE, que revelen que els padrons de 18 d’aquests han caigut per sota de les xifres prèvies a la pandèmia. Aquest és el cas de Maials. El seu alcalde, David Masot, va explicar que immigrants i joves atrets per l’agroindústria i el regadiu s’han establert al poble, però com que la població està envellida i l’índex de mortalitat és alt, el cens decreix. A Torres de Segre, l’alcalde, Axel Curcó, va apuntar a la falta de feina al camp per la sequera. “Fa dos o tres anys, molts temporers arribaven, s’empadronaven i alguns es quedaven. Ja no n’hi ha tants.” Les circumstàncies de cada municipi per les quals no creixen són diverses: en uns és la falta de feina, en d’altres l’habitatge, l’escassetat d’alguns serveis, les distàncies, les infraestructures insuficients o deficitàries, la falta de transport públic, la burocràcia, etc. Per això és tan important que es portin a terme jornades com les organitzades per la Fundació Privada Horitzons 2050 d’aquest divendres i ahir dissabte a Lleida i Torrebesses. Primer, perquè el món rural necessita empoderar-se i fer arribar a les administracions un pla concret, directe i clar sobre les seues prioritats. La diversitat de les problemàtiques obliga també a un coneixement global d’aquests pobles, perquè no és el mateix una comarca de muntanya que ha fiat el seu futur al turisme, oblidant o relegant el sector primari, una del pla del Segrià o el Pla, on l’agroindústria i el sector primari són la base de l’economia. Tampoc es poden buscar solucions iguals per a pobles de les Garrigues o la Segarra envellits, que per al Solsonès, Alt Urgell o Cerdanya lleidatana. Els consells comarcals i la Diputació, com a ens supramunicipals, són els primers que tenen l’obligació de plasmar les carències actuals i buscar solucions de futur, però és evident que la societat civil ha de fer-se sentir també. Lleida té un gran potencial agroalimentari, té una situació estratègica immillorable, tant al Pirineu com al pla, un turisme en constant creixement i un teixit empresarial pioner a molts sectors, sobretot agroramader. Per tant, i com molt bé va definir l’arquitecte i urbanista Carles Llop, les ciutats no han de ser una aglomeració de gent i el seu futur depèn de l’ecosistema del món rural: boscos, aigua i agricultura. Aquest valor incalculable que atresoren els pobles de Ponent i el Pirineu han de ser el seu impuls per guanyar població.