Desigualtat educativa i social

El nombre d’alumnes de tres anys matriculats al primer curs de la segona etapa d’educació Infantil (I3, l’antiga P3) ha caigut a les comarques de Lleida gairebé una quarta part en l’última dècada a causa del descens de la natalitat i del fre del “boom” migratori que hi va haver a començaments d’aquest segle, passant de 4.430 nens el curs 2013-14 als 3.369 de l’actual, segons les dades del departament d’Educació. Tanmateix, crida l’atenció que aquest descens ha estat notablement dispar en els centres públics i els privats concertats. En els primers, supera lleugerament el 26%, mentre que en els segons no arriba al 16%, de manera que la diferència és de 10 punts. Com indica l’organització que aglutina les escoles cristianes de Catalunya, aquesta situació pot explicar-se en part pel fet que hi ha molts municipis on només hi ha col·legis públics, per la qual cosa la disminució de la natalitat hi repercuteix íntegrament. Però també hi ha factors que apunten que un nombre important de famílies no confia en les proclames de la Generalitat garantint la qualitat del conjunt dels centres que integren el sistema educatiu. Una qüestió que reforça aquesta impressió és el que ha passat en els últims mesos a Lleida ciutat, on desenes de famílies els fills de les quals havien quedat fora de l’escola sol·licitada en primera opció per a aquest curs van presentar al·legacions contra les alternatives que els oferia el departament d’Educació. Així, l’oficina municipal d’escolarització va atendre un total de 236 reclamacions, gairebé la meitat de les quals corresponents a educació infantil, i que multipliquen per cinc les que hi va haver el curs anterior, després que el Govern reduís de forma generalitzada la ràtio màxima a I3 a 20 alumnes per grup, la qual cosa limitava les possibilitats d’accés. La capital de Ponent és des de fa anys un dels municipis de Catalunya que registren una segregació escolar més gran, amb centres on hi ha una gran demanda, principalment concertats i públics ubicats a l’extraradi, i altres amb poca, especialment els que es troben en zones amb un elevat percentatge de població d’origen immigrant. Aquesta falta de confiança de part de la societat en els serveis públics no se circumscriu únicament al sector educatiu. Només cal recordar que les companyies i mútues sanitàries han guanyat clientela a la demarcació de Lleida i a tot Catalunya des que va esclatar la gran crisi econòmica fa més de quinze anys, malgrat que llavors moltes llars van veure minvats els seus ingressos econòmics. És una altra mostra que és necessari invertir més en els serveis públics per assegurar la igualtat d’accés i oportunitats, independentment del poder adquisitiu de cada família. Altrament, la bretxa social que ja hi ha serà cada vegada més gran, amb les conseqüències negatives que això implica.