Burocràcia que vulnera la llei

La burocràcia administrativa no s’ha caracteritzat mai precisament per facilitar les gestions al ciutadà. Aquesta era una situació que havia de pal·liar, almenys en part, la llei del Procediment Administratiu Comú, aprovada l’octubre del 2015 i que va entrar en vigor un any després. Una de les seues principals novetats és que incloïa entre els drets dels interessats en un tràmit el de “no presentar dades i documents no exigits per les normes aplicables al procediment que es tracti, que ja es trobin en poder de les administracions públiques o que hagin estat elaborats per aquestes”. És a dir, que el ciutadà no té l’obligació d’aportar un document que ja forma part de la base de dades d’un organisme públic, tant si porta a terme una gestió en aquest o en qualsevol altre; és l’administració qui l’ha de recollir. Tenint en compte que aquesta llei ja porta més de set anys en vigor, crida l’atenció que nombroses administracions, entre les quals la mateixa Agència Tributària, continuïn demanant als ciutadans que aportin un document tan bàsic com el certificat d’empadronament per a diversos tràmits, quan poden comprovar el domicili tant al padró municipal com a l’INE. Un altre exemple d’aquesta paperassa innecessària és el que han d’afrontar persones amb discapacitat als quals el departament de Treball de la Generalitat requereix dades que estan en poder del de Drets Socials. Com assenyalen experts en la matèria, un aspecte que ajuda a explicar aquesta paradoxa és que els organismes públics utilitzen plataformes tecnològiques diferents i que moltes vegades són incompatibles entre si. Però encara que això sigui així, no s’ha de fer recaure en el ciutadà la responsabilitat de solucionar aquesta descoordinació. En tot cas, es pot entendre que sí que ho faci un consistori d’un petit municipi, però mai els ajuntaments de grans localitats o administracions com la provincial, l’autonòmica o l’estatal. No només estan obligades a complir les lleis com qualsevol persona corrent, sinó que haurien de fer-ho amb diligència per donar exemple, però passa just al contrari. I, a més, potser caldria preguntar-se per què en una conjuntura de generalització dels tràmits digitals no s’aplica també de forma més extensa una altra de les premisses incloses en aquesta llei, que és que el ciutadà pot presentar un document dirigit a una administració en el registre de qualsevol altra. Per què cal obrir una nova seu d’un organisme públic en un municipi en lloc d’aprofitar els altres que ja hi ha implantats? És el concepte de finestreta única, que els empresaris porten reclamant des de fa molts anys i que encara no s’ha aconseguit posar en marxa de forma efectiva malgrat els reiterats anuncis fets en aquest sentit per part dels polítics.