Botigues per a la història

Amb cada botiga que abaixa la persiana es perd molt més que un negoci. En un món globalitzat, totes les ciutats s’assemblen massa perquè desapareixen els comerços amb personalitat pròpia, aquells que exercien de reclam per atreure visitants. Més enllà de la nostàlgia, la façana folrada de joguets del mític Baratillo Leridano era un referent de la capital de Ponent. És només un exemple. Botigues de roba com La Innovació, Domingo’s o Abraxas; la sabateria Farreres, la llibreria Urriza, l’elegant local de Sederías Catalanas o les centenàries perfumeria Estrella d’Or, pastisseria Torres o drogueria Simó van marcar una època. No és un problema exclusiu de Lleida i hi ha excepcions a la regla, però és una pena que a gairebé totes les zones comercials de les principals ciutats del món occidental es repeteixin els mateixos aparadors i els mateixos rètols comercials. No és fàcil per als comerciants distingir-se de la uniformitat imperant. De fet, el 88% de les empreses i comerços de tot l’Estat estan regentats per la primera generació i difícilment passaran a la segona. Lluny queden els temps en què s’afegien les paraules “fills” o “nets” al nom de l’establiment. Tot va molt ràpid. I si a les ciutats els establiments que no són franquícies són l’excepció, als pobles petits, el drama és un altre. Les botigues que no fa tants anys facilitaven el dia a dia als seus habitants s’estan convertint en una raresa. Les grans superfícies de les capitals de comarca atreuen clients per a qui la compra és sinònim de treure el cotxe del garatge i aquesta realitat obliga a tancar comerços perquè ja no són rendibles. Les persones grans, una vegada més, són les grans damnificades perquè passen a dependre d’algú que els pugui portar la compra a casa perquè ja no condueixen. Manel Porté, que regenta Queviures Julià a Castellciutat, exemplifica la necessitat de reinventar-se per no tancar un negoci històric. És la quarta generació al capdavant d’un comerç que ara s’ha traslladat a un bar. És la imaginativa manera que ha trobat per no deixar de donar un servei als seus veïns, en especial als de més edat, sense perdre diners. Perquè la botiga ja no dona per viure. Els joves van a la Seu d’Urgell i carreguen el maleter del cotxe en un gran supermercat. De la mateixa manera que reivindiquem el consum de productes de quilòmetre zero per sostenibilitat i com a suport al sector primari, estaria bé tenir en compte que les botigues són una mica més que negocis. Són espais en els quals es forja l’educació sentimental de pobles i ciutats. De vegades gairebé literalment. La botiga de joguines Porta de la plaça Sant Joan de Lleida va sorgir de l’estudi fotogràfic Porta. Els nens no volien desprendre’s de les nines, trens i cotxets d’attrezzo i van decidir posar-los en venda. La resta és història.