El català no es toca

Una delegació de dotze eurodiputats de la Comissió de Peticions del Parlament Europeu són des de dilluns a Catalunya per analitzar el model d’immersió lingüística. Durant la visita, que s’allargarà fins avui, es reuneixen amb peticionaris, representants de famílies i professors, associacions, societat civil, membres de la judicatura i autoritats, i també visitaran dos centres educatius de la comarca del Baix Llobregat. Cap eurodiputat socialista, ni de la resta de l’esquerra europea, ha volgut formar part d’aquesta delegació i els membres oficials són tots de la dreta o extrema dreta europea, que és presidida per Dolors Montserrat, del PP. Figura, però com a acompanyant, Diana Riba, dels Verds/ALE, entre d’altres. Davant d’aquesta visita, el primer que es pot ressaltar és que es tracta d’una inspecció totalment polititzada i feta a mida de l’estratègia de desprestigi que els populars, i abans Ciutadans, intenten fer del català a les aules. De tots els problemes que presenta l’agenda catalana quant a les relacions amb l’Estat, la llengua no hi és en cap. La immersió lingüística, aprovada i iniciada als anys vuitanta, és un model d’èxit total que només la dreta s’ha atrevit a qüestionar i no per motius educatius, sinó per simple equiparació de la llengua amb les tesis sobiranistes polítiques. El català ha estat sempre perseguit per les dretes en base a aquest fals paral·lelisme, que segueix vigent, com podem comprovar en l’expedició d’aquests dies o en els parlaments valencià i balear, on PP i Vox estan aprovant una bateria d’acords, propostes i decrets amb l’única finalitat de segregar i marginar el català com a llengua pròpia, tant de les illes com del País Valencià. A Catalunya, gràcies al sentit comú i l’arrel catalanista del PSC, només Cs i el PP avalen aquestes tesis que persegueixen eliminar la immersió obligatòria a les aules. Les llengües no són un instrument polític, sinó cultural i d’integració en temps de multiculturalitats, com l’actual o la de principis de segle o anys 60 protagonitzada pels ciutadans arribats a Catalunya des de la resta d’Espanya. Per tant, deixem el català en pau i centrem-nos tots a intentar millorar els mals resultats de l’informe PISA, la radiografia de fracàs del qual no té res a veure amb l’instrument utilitzat, sinó amb la falta de recursos per suplir a l’escola les realitats socioeconòmiques i culturals que viuen moltes famílies catalanes. Aquest sí que és un problema real que tenim i desenfocar-lo pot ser tan negatiu com els resultats en Matemàtiques, Ciències o Lectura, que són les especialitats analitzades. Quant al català, el perill rau precisament en el poc ús fora dels col·legis, cada vegada més reduït i amb més perills de relegació en molts àmbits de la nostra quotidianitat.