Aquells errors passats

Si tots nosaltres féssim actes de contrició pels nostres errors passats, moltes vegades no hauríem estat tan fidelment esclavitzats per les nostres pròpies raons, ni encadenats pel que vam dir per tota la vida. I potser tornaríem una altra vegada a aquelles etapes de la nostra existència, on potser intentaríem que no hi hagués hagut enveges ni rancors, ni grans ostentacions que vam tenir, i també d’aquestes vanitats que vam voler oblidar, però que sempre hem intentat ocultar la seua raó als altres. Però l’ésser humà sempre es mira al mirall, i es veuen moltes vegades reflectits els aplaudiments i felicitacions que ell mateix es dona, i on viu feliç en la seua frugal i mentidera vida, que ell, en la seua innocència, té l’obligació d’endolcir per obligació a la seua pròpia obra existencial. El famós escriptor nord-americà Mark Twain (1835-1910) sempre comentava irònicament: “Que tot home és com la lluna: amb una cara fosca que a ningú ensenya.” I així estem.