Així, enlloc, Lleida Esportiu

Encara rai que la plaça del play-off està assegurada (almenys això sembla), perquè, en cas contrari, ara entraríem en una espiral autodepressiva d’impredictibles conseqüències. 

El Lleida culmino la seua setmana horribilis i així ho escrivíem ahir mateix, amb una impensable i inexplicable derrota al San Gregorio de Torrent, en un dels pitjors partits de la temporada. Males sensacions, descontrol absolut i clara derrota malgrat jugar 55 minuts, 55, amb un jugador més que el rival.

 Fa l’efecte que les circumstàncies han aconseguit superar i desbordar un equip al qual, també ho hem dit, el que queda de campionat se li farà molt llarg perquè no podem estar setmana rere setmana confiant que els altres fallaran o no. En fi, diumenge vinent (19.00), una altra final davant del Sant Andreu. 

I per acabar-ho d’adobar, que ja són casualitats, l’article setmanal del paer en cap, Fèlix Larrosa, a propòsit de l’arribada de la Volta a Lleida, en els mitjans locals. 

Podria ser un text innocu, intranscendent.. però amb la que està caient, alguns paràgrafs es presten a dobles.. o triples lectures. Dos exemples. “Vull que l’esport sigui universal i que es tirin endavant projectes sostenibles i ambiciosos” i “La ciutat mereix ser al calaix més alt del podi i, per aconseguir-ho, hem d’anar a l’una”. Doncs això.