12M, escenaris (im)possibles

La ressaca del Procés serà llarga. L’escenari actual encara està massa tensionat com per reconstruïr alegrement alguns ponts que hi havia abans del projecte independentista, com els de tripartit d’esquerres; i alhora s’ha relaxat prou com per evitar aliances que fa pocs anys alguns haurien vist tant indesitjables com necessàries, com un pacte unionista. I la sociovergència, que el mateix Illa va negociar a la Diputació de Barcelona, no serà tan fàcil de reproduïr en dues institucions com el Parlament i la Generalitat de Catalunya.

Esquerra ha intentat aplicar els darrers anys una política realista basada en gestionar el dia a dia amb la promesa que no renunciaven, només ajornaven, la confrontació amb l’estat. Amb aquesta idea de fons i un líder poc carismàtic el 12M es van estavellar: una part considerable dels votants que havien atret els darrers anys amb la voluntat de ser el pal de paller del catalanisme progressista, aquestes eleccions s’han quedat a casa o han tornat als seus referents originals, siguin independentistes o no. Estabornits i dolguts, tenir les claus de la governabilitat ara els crema a les mans. A més, han de renovar els lideratges.

Junts ha salvat els mobles. En part perquè es compara amb el seu rival directe, en part perquè ha sabut gestionar l’àurea del somni processista de Puigdemont i alhora retenir la xarxa convergent del poder local basada en l’ordre social i el liberalisme econòmic de tota la vida. L’animadversió amb els republicans és mútua i sense un full de ruta cap a la independència i lectures contraposades sobre el model de país, la capacitat d’entesa és més que complicada. Només cal repassar aquesta última legislatura.

La CUP, que amb la seua irrupció al Parlament va moure la centralitat de la política catalana cap a l’esquerra, diuen que s’han renovat. Però Estrada i companyia s’han quedat sols cridant unes consignes reivindicatives que per als interpel·lats sonen buides i anacròniques una vegada les flames d’Urquinaona s’han apagat. Defensen una gent que no se’ls pren com una alternativa plausible.

A l’altre extrem de l’independentisme finalment ha tret el cap la versió catalana de la nova dreta global del discurs identitari contra la immigració en general i contra els musulmans en particular. Aliança Catalana ha vingut per quedar-se i per recordar-nos una veritat incòmoda: ser catalanista no vol dir obligatòriament ser tolerant i progressista. La seua agenda és condicionar la resta i tensar la corda cap a la dreta.

Albiach i els Comuns no han deixat mai d’entonar la cantarella del tripartit, una cançó que tan socialistes com republicans fan veure que la troben passada de moda. El cert és que si obviem la qüestió nacional, respecte els projectes més polèmics que avui en dia hi ha sobre la taula -aeroport i infraestructures, HardRock i turisme, model agroalimentari i polítiques d’habitatge- el seu posicionament no encaixa amb els socialistes. Però són la seua única carta.

A les files del PSC tenen ganes de recuperar la Generalitat i la centralitat política. Van reconquerir bona part del poder municipal que tenien abans del procés i han guanyat les eleccions amb un discurs conciliador, però tot els escenaris en els quals han de jugar encara fumegen. Els darrres anys han tendit a convergir amb els partits de tall liberal en qüestions d’infraestructures i política econòmica, cosa que els allunya dels Comuns i també d’Esquerra; i la fuga de l’ànima catalanista durant el Procés ha mermat els socialistes dels corrents interns més sensibles a la qüestió nacional i la llengua. Fins a quin punt aquesta marxa els pot fer menys propensos a buscar aliances i consensos estables a llarg termini cap a l’esquerra catalanista? Encara no se sap.

El primer tripartit va ser una entesa per superar el pujolisme i Ciutadans va nèixer precisament com a reacció al pacte del Tinell. Els intel·lectuals que el van promoure reclamaven una socialdemocràcia espanyolista i el partit, després de virar cap al centre i passar-se de frenada, va saber capitalitzar el rebuig al procés fins aconseguir guanyar les eleccions del 2017. Ara han desaparegut, però la seua aportació a la política catalana no és menor: van servir de pont perquè una part dels votants urbans històricament d’esquerres transitessin cap a la ultradreta de Vox. Jugada mestra.

La sucursal catalana d’Abascal sap que no podrà governar Catalunya mentre el poder depengui de les urnes. La ultradreta espanyolista potser no ha tocat sostre, però el fet que quedi marginat per tots els partits excepte els populars fa molt complicat que encaixin en cap eqüació. A més, Garriga s’autodescarta de cap negociació perquè qualsevol acostament a ningú que no sigui el PP es llegiria com una debilitat a la resta de l’estat.

I els d’Alejandro Fernández? L’agenda catalana dels populars està supeditada a l’objectiu principal del partit a nivell estatal: fer fora Pedro Sánchez de la Moncloa. Tot i que en qüestions importants sovint al Parlament coincideixen amb Junts i els socialistes, la qüestió nacional pesa massa com per escenificar cap acostament als de Puigdemont i la disputa a nivell espanyol amb els socialistes fa complicada una entesa amb Illa a nivell català. L’Ajuntament de Barcelona, de moment, no seria el model a copiar.

Si ens agafem a les declaracions que han fet fins ara els líders de tots els partits, doncs, semblaria que estem condemnats a una repetició electoral. Ara bé, si en aquest país el vent es pot endur algunes paraules, aquestes són les dels polítics que tenen opcions de governar.