Colòmbia, esperança i por

L’equilibri fràgil entre emoció i raó fonamenta el comportament humà. Tot i defensar el predomini de la ment sobre les pulsions violentes com un tret configurador de la nostra espècie, la realitat tossudament ens desmenteix. En tenim la prova en el pes que les guerres tenen en la història i en el present de la humanitat. El resultat del referèndum sobre l’acord entre el Govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC reflecteix por i ressentiment. Una por de sectors conservadors a la implantació d’un règim chavista com el de la veïna Veneçuela. Un ressentiment des del dolor que entrebanca superar l’asfixiant cadena de l’odi. Colòmbia no ha sabut vèncer el passat i no ha tingut prou coratge per apostar per l’esperança. N’ha estat l’exponent principal l’expresident Álvaro Uribe, una figura aspra que ens recorda el PP. El matís i el pacte per a alguns és signe de debilitat. Compromesos a deixar enrere dècades de confrontacions sagnants, el president de Colòmbia i el líder de les FARC havien intentat un territori de confluències. Al discurs que el president Juan Manuel Santos va fer en ocasió de la signatura de l’acord, va voler que les seves primeres paraules fossin un fragment de l’himne nacional colombià: “Cesó la horrible noche”, que prossegueix “La libertad sublime/ derrama las auroras/ de su invencible luz”. Un himne on, per cert, entre els versos, d’esperit emancipador, n’hi ha un que diu literalment “El rey no es soberano”. L’acord assolit a Colòmbia havia estat el fruit d’un procés laboriós. Tot i el desenllaç frustrant, cal confiar que els passos fets permetin una etapa nova pels ponts de coneixement i de confiança oberts. La concessió del Premi Nobel de la Pau al president Santos hi contribuirà. El cas de Colòmbia ens convida a una reflexió sobre la incapacitat de plantejar respostes i alternatives raonables al conflicte entre Catalunya i Espanya desencadenat arran de la sentència sobre l’Estatut. Ni la prepotència ni la rancúnia no poden ser el camí. El futur passa inexorablement per acceptar l’existència i la veritat de l’altre, encara que de vegades, com a Colòmbia, calgui fer marrades per continuar avançant.