Josep Pijoan

Intrèpid, volcànic, enciclopèdic, Josep Pijoan va ser un personatge prodigiós, amb una vida llarga i fecunda (1879-1963). Implicat de jove en el catalanisme, serà clau durant els primers anys de la labor de Prat de la Riba al capdavant de la Diputació de Barcelona: va tenir una responsabilitat decisiva en la creació de l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya i en el rescat de les pintures romàniques del Pirineu, en un moment on eren venudes a col·leccionistes i museus nord-americans. La relació privilegiada que Pijoan va mantenir amb Prat de la Riba no va tenir continuïtat amb Puig i Cadafalch, amb el qual Pijoan va discrepar per la priorització de les excavacions d’Empúries que Puig defensava sobre l’adquisició i el trasllat de les pintures romàniques. L’any 1907 Pijoan marxa amb Teresa Mestre, esposa de l’industrial Jaume Baladia, en un periple que els durà a Suïssa, el Canadà o els Estats Units i on Pijoan combinarà la seva activitat docent amb una ingent producció bibliogràfica, que inclourà obres monumentals com Summa Artis: Historia general del arte i monografies sobre la pintura mural romànica, a més de llibres sobre Joan Maragall i Francisco Giner de los Ríos. Maragall es referirà a Pijoan com “un d’aquests tipus de català furient que van pel món esperitats de saber i d’acció: una mena de Ramon Llull o Arnau de Vilanova.” Pol Pijoan i Pere Maragall ens n’ofereixen un retrat complet a Josep Pijoan. La vida errant d’un català universal. Tot i que incòmode amb l’evolució de l’escenari polític al nostre país, Pijoan es va integrar amb la seva esposa als quàquers nord-americans i en va promoure l’aportació solidària durant la Guerra Civil. Hartley B. Alexander va escriure al pròleg d’Outline of the History of Art de Pijoan: “és l’últim dels grans humanistes renaixentistes. Té la mateixa infatigable curiositat, la mateixa avidesa de coneixement, sense importar-li on poden portar-lo les pistes que troba”. Més enllà de l’erudició, Pijoan, amb una intuïció excepcional, s’esforça per copsar i descriure les lleis i les relacions que regeixen els moviments i la creació artística, per construir un discurs sobre l’art integral capaç d’articular una visió que incorpori cultures diverses.