Com elles

En una de les seves conferències a la Universitat de Harvard, Jorge Luis Borges es considerava essencialment un lector i reconeixia que el que havia llegit era més important que el que havia escrit. M’hi fa pensar Com elles, el darrer llibre de Mireia Vidal-Conte, una de les veus més valentes i originals de la poesia catalana. Com elles neix d’un espectacle literari concebut per Vidal-Conte conjuntament amb Sebastià Portell i amb la participació de Marc Romera i Odile Arqué. A Com elles trobem una recopilació de lectures predilectes de Vidal-Conte, poemes d’autores nascudes al segle XX. No es tracta d’una antologia feminista, sinó d’una selecció d’algunes de les millors veus de la literatura del segle XX que comparteixen la condició de dona. Romera qualifica l’obra de “monument irrefutable a la literatura”, mentre Arqué s’hi refereix com a “matèria poètica sense concessions, d’una intensitat insondable.” Resseguir les pàgines de Com elles és una experiència enlluernadora. Ens hi colpeixen les ombres d’una relació conflictiva amb l’existència, com a la uruguaiana Idea Vilariño (“Este dolor de fuego quemando mis paredes,/consumiendo mis noches en su llama amarilla,/este dolor de grito desgarrado,/ de luna destrozada. /Este dolor, mi vida, esta agonía./Este dolor, mi cuerpo”) o a la immensa Felícia Fuster (“El cap/em pesa com un món. I se’m desfulla./ La pell se’n va,/ ja no ens trobarem més./Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred/ immens que sols el cor/mesura. El que no donen més que els vius./El fred que no s’enterra./Mai.” Vidal-Conte ens hi acosta figures internacionals com Adrienne Rich (“Vols preguntar si em sento sola?/ Sí, és clar, sola/ com la dona que condueix per un país/dia rere dia, deixant enrere,/quilòmetre rere quilòmetre,/ petites ciutats on hauria pogut aturar-se/ i viure i morir, sola”), Sylvia Plath (“i aquesta/ lluentor de les boques dels cadàvers”) o Teresa Rita Lopes (“Tants ocells/ morts/ a la butxaca”), però alhora hi reivindica Zoraida Burgos (“Oscil·la creixent la lluna sobre els màstils./ En l’últim discurs, fred, l’hivern es dissoldrà”), Antònia Vicens (“A la memòria li han sortit arrels”) o Maria Mercè Marçal (“Com si em vingués de tu/ la carn, la sang/ de les paraules”).