Plutarc i l’educació musical

Al nostre país hi ha una llarga i fecunda tradició d’ensenyaments musicals, associada a conservatoris, escolanies, bandes de música i cobles, agrupacions corals... N’han sorgit prestigiosos intèrprets i eminents compositors. Dissortadament no sempre s’ha prestat l’atenció necessària als aspectes musicals en una concepció integral de l’educació. I massa sovint la música ha rebut un tractament notòriament insuficient. Tanmateix, la música ens educa en la sensibilitat, ens ofereix la possibilitat d’expressar i compartir emocions, d’experimentar la força inspiradora i transformadora de la bellesa, ens acompanya en l’adquisició d’aproximacions estructurades al coneixement...

Atrapats en una quotidianitat on la música pot ser merament decorativa, de vegades desatenem l’enriquidora perspectiva que contribueix a donar a la nostra existència. Els clàssics ens ajuden a valorar-ho. Ens en parla Plutarc (c. 46-127 dC), autor d’un tractat dedicat a la música. L’obra s’inicia amb una defensa humanista dels qui s’interessen pel coneixement, en contraposició als qui enalteixen les gestes guerreres. Plutarc hi afirma que l’educació “és l’essència de la felicitat i l’origen del seny” i que “resulta útil no sols per a una casa, una ciutat o una nació, sinó per a tot el gènere humà”. Ho rebla escrivint més endavant: “A l’antiguitat, els grecs s’interessaren de manera molt especial per l’educació musical, i no pas sense raó. Pensaven que calia modelar els esperits dels joves i conduir-los cap a l’ordre i la discreció a través de la música.” En aquest assaig Plutarc posa en relleu la importància fundacional de l’aprenentatge de la gramàtica, perquè ens introdueix en el domini del llenguatge, primordial en l’articulació del pensament, i de la música, que és percebuda com una invenció dels déus perquè transcendeix la realitat humana i la dignifica. Plutarc esmenta l’Aristòtil que es refereix a l’harmonia dient que està formada per elements desiguals, però consonants entre ells i la qualifica així: “L’harmonia té l’origen al cel. La seva forma és sobrenatural, bella i prodigiosa”. Però Plutarc hi afegia que hom només esdevé “un músic complet quan afegeix el sentit crític al coneixement”.