Sense resignació

Catalunya semblava instal·lada durant els primers vint anys de la recuperació de l’autogovern en una etapa de progrés persistent. Però l’estiu del 2007 va esclatar una crisi econòmica de dimensions internacionals, que aviat va impactar de ple al nostre país. S’hi va desencadenar un daltabaix que va provocar uns altíssims nivells d’atur, una frustració enorme en una generació sense expectatives o l’esfondrament del sistema de petites caixes d’estalvis territorials, tan rellevants per al teixit cultural i social del país. Tot i que la solidaritat familiar va mitigar els resultats devastadors de la crisi, el 2011 va emergir un moviment d’indignació, protesta i revolta que es va visualitzar amb l’Acampada a la plaça de Catalunya de Barcelona. Aquella reacció social es plasmarà políticament en formacions que han acabat duent a l’alcaldia de Barcelona Ada Colau, inicialment vinculada a la lluita contra els desnonaments. Que una crisi tan profunda alteraria el mapa polític era previsible, però hi van contribuir la lentitud en la resposta dels partits tradicionals. A Catalunya, a més, s’hi va afegir un altre factor: tot just abans que la crisi es manifestés s’havia aconseguit ratificar en referèndum el 18 de juny del 2006 un nou Estatut d’Autonomia. El recurs interposat pel Partit Popular contra l’Estatut és a l’origen de la sentència del 28 de juny del 2010 del Tribunal Constitucional, que va modificar aspectes substancials de l’Estatut i va aportar un nou motiu d’indignació, que es va vehicular en una marxa massiva el 10 de juliol del 2010, seguida posteriorment cada any per noves manifestacions, que han marcat el camí que duu a un referèndum d’independència. Els terribles atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils van tenir una resposta multitudinària a la manifestació del dia 26 d’agost sota el lema “No tinc por”, però, a més de reflectir-s’hi el reconeixement als serveis d’emergència, el rebuig del terrorisme i el compromís amb la convivència, s’hi va explicitar l’actitud desinhibida d’una societat que va escridassar el rei i les autoritats espanyoles, que no semblen tenir ni la lucidesa ni la sensibilitat que requereixen el repte que la història els ha posat al davant. Catalunya s’ha oblidat de la resignació.