A ESTONES
Recordant la Revolució
Fa cent anys de la Revolució russa. Europa es trobava immersa en la Primera Guerra Mundial (1914-1918), que deixava enrere uns anys lluminosos i fecunds on havien sorgit moviments com el Modernisme o el Cubisme. El marxisme, que es va plasmar políticament en l’establiment de l’antiga URSS, oferia una il·lusionant alternativa a un model de societat en una profunda transformació econòmica, que no superava les dramàtiques barreres socials ni els periòdics conflictes bèl·lics per l’hegemonia dins el vell continent. Una part rellevant de la intel·lectualitat europea es va sentir atreta per aquest corrent emancipador. I el pensador alemany d’origen jueu Walter Benjamin en va ser un dels més brillants exponents, tot i que alhora va ser dels primers a manifestar-se contra la deriva autoritària imposada per Stalin. En un escenari on emergien el nazisme i el feixisme, s’imposava una reflexió sobre el sentit de la història, la consciència de civilització, l’humanisme, la memòria individual i col·lectiva. Walter Benjamin, un home d’una lucidesa exigent i d’una cultura vastíssima, hi excel·leix. I el trobem al costat de figures com Adorno, Brecht, Bataille, Hannah Arendt,... La nostra aproximació a Walter Benjamin sol prioritzar-hi el filòsof i assagista formidable que va ser, però al seu costat hi ha un traductor de Proust o Baudelaire i un autor de textos literaris d’una bellesa insòlita. En aquest darrer vessant vull referir-me al seu Infància a Berlín cap al 1900, un llibre exquisit on veiem com Benjamin, d’una sensibilitat extrema, en un seguit de capítols breus, estira dels fils dels seus records personals per reconstruir-se i interpretar-se. Hi descobrim en episodis escrits amb una prosa prodigiosa l’infant imaginatiu que va ser, els vincles que l’unien a espais concrets de casa seva (des d’un armari a la galeria), de la seva ciutat (des d’un carrer sinuós a un parc), del seu país, la seva percepció de la naturalesa i de la cultura, les primeres petjades de la mort. Benjamin hi anota: “Mai més no podrem recuperar el que hem oblidat. I potser ja està bé així. El xoc del retrobament seria tan devastador que tot d’una hauríem de deixar de comprendre la nostàlgia que sentim.”