Corea, conflicte i esport

Corea forma part de la cartografia habitual de les notícies que ens arriben d’Àsia. Darrerament s’hi han afegit els Jocs Olímpics d’aquest mes de febrer. Però Corea ha estat sovint motiu de preocupació pel conflicte latent entre els dos estats en què està dividida la península i per declaracions bel·licoses i assaigs nuclears. En la nostra quotidianitat, a més, Corea s’ha fet present a través de la seva activitat industrial. Ara bé, Corea, més enllà de l’activitat econòmica, militar o esportiva, també constitueix una referència cultural de primera magnitud. És prou conegut l’origen coreà d’un dels intel·lectuals més influents avui a Europa,

Byung-Chul

Han. Avui, però, celebrem l’edició en català, gràcies a la col·laboració entre Hwang

Seung

Ok i Hermínia Mas, d’una antologia del pare fundador de la poesia coreana, So Jong-Ju (1915-2000). La seva vida va quedar marcada per l’ocupació japonesa de la península, per la II Guerra Mundial i naturalment per la Guerra de Corea. La duresa d’aquestes etapes de violència amara la poesia de So Jong-Ju, com el seu Autoretrat o els versos de Sabeu on és aquell país?: “Un país, que encara que faci mil anys que està ocupat,/ conserva l’ànima”. L’obra de So Jong-Ju es nodreix de la influència zen i de la mitologia coreana, però també de Nietzsche o Baudelaire. Hi descobrim consideracions plenes de saviesa sobre la literatura: “L’art de la poesia/ és deixar un tresor/ esperant al fons”. Però potser on els versos de So Jong-Ju es tornen més propers i subtils és quan s’orienten a celebrar la humilitat del viure, com quan es refereix al bou de casa o a la flor de la carbassera, que en florir feia bo tot el que cuinava la seva mare, un elogi de la senzillesa que ens recorda el Joan Vinyoli que ens diu: “Sigues fidel/ a les petites coses”. I ens commouen els versos sublims on So Jong-Ju esdevé intèrpret de la més exquisida tradició lírica oriental, d’una extrema sensibilitat a l’hora de contemplar la naturalesa i d’inspirar-s’hi: “Les oques salvatges volaven plorant pel cel d’hivern/ i van morir devastades pel llarg fred./Només han quedat els plors de les seves ànimes/ per florir d’amagat dins les orquídies”.