Valentí Puig

Amb una llarga i fecunda trajectòria com a escriptor i com a periodista, Valentí Puig ha anat construint una mirada pròpia sobre la nostra realitat, concebuda des d’una llibertat i una independència intel·lectuals que sovint l’han allunyat dels corrents majoritaris. Catalanista a la manera de Josep Pla, s’ha decantat per la moderació, el pacte i el rigor. Valentí Puig, que creu en el talent i en l’excel·lència, és dels qui toquen de peus a terra i senten una desconfiança profunda davant de les utopies. Durant l’any 2017 va publicar tres llibres ben diferents: la novel·la El bar de l’AVE, el dietari La bellesa del temps i el poemari Oratges de la memòria. Autor d’una prosa punyent i lluminosa, que associo a un humanisme on la saviesa no desatén la ironia, m’aturo en aquesta ocasió en el Valentí Puig poeta. I ho faig resseguint les pàgines del seu recent Oratges de la memòria. Al costat de la bellesa commoguda de poemes com Retrat de dona al riu, hi retrobem el pensador escèptic que escriu: “Que no ens tinguin per contemporanis ja és una garantia.”, amb una visió de la condició humana que supera aparences i tòpics per endinsar-se en les contradiccions de la nostra quotidianitat, de vegades en un to nostàlgic ,“Adéu, temples i harmonies!”, en altres ocasions descarnadament, “És que ets un mal comptable/ de la teva vida.” Valentí Puig es qüestiona ell mateix, cercant-se en els records: “Fa tant temps, quan de nit vèiem passar l’Sputnik,/anàvem gojosos de nedar en Meyba...”, “Cocejàvem la llauna/ de cervesa fins cap allà on eren els futbolins.” A Oratges de la memòria, l’anhel de sentit i identitat, a cavall entre el que és real i el que imaginem, naufraga en el dubte i la incertesa: “Com podria saber on sóc quan l’insomni disgrega/ cada jo, cada tu, talment un mirall esmicolat/ en una escena de gelosia?”

Valentí Puig esquiva la vanitat que retreu a Thomas Mann, conscient que: “La naturalesa sempre derroca l’home.” Reflexiu, fent balanç, Valentí Puig anota: “Res m’enduré, res em relliga. Quina glòria? Quina posteritat?” i “Enterreu-me davant la mar, en plena terra humida, perquè no necessito caixa/ ni crematori: només fondre’m amb la terra.”