Pavese i els clàssics

Cesare Pavese és un dels grans escriptors italians del segle XX. Un dels seus llibres més singulars és Diàlegs amb Leucò, traduït al català per Jaume Creus, un text disponible ara en l’edició excel·lent que n’acaba de publicar Falzia, un projecte editorial impulsat pels germans Joel i Ismael Vaccaro. S’hi apleguen converses entre mites grecs que ajuden Pavese a reflexionar sobre aspectes claus de la condició humana. La nostra experiència terrenal de la immortalitat ens ve de participar d’emocions i sabers que travessen les generacions i que cada vida concreta recrea i encarna. Pavese atribueix al cec oracle Tirèsias, que havia estat home i dona successivament, aquesta frase: “He viscut tant que cada història que sento em sembla la meva” i, encara: “ja no crec en els dies”. Llegint Diàlegs amb Leucò tenim una certa consciència de retrobament amb els nostres avantpassats però alhora de contemplació de l’interior de nosaltres mateixos. A cada pàgina, impregnades totes d’un lirisme intens i subtil, hi ha inquietants invitacions a qüestionar la nostra identitat, la nostra aproximació a la mort, la nostra intuïció sobre el que ens sobreviurà. Pavese posa en la veu del centaure Quiró aquesta afirmació trasbalsadora: “Les paraules són sang”, que ens remet a l’home que batega rere de cada mot. I hi afegeix: “¿Què son els mortals sinó ombres prematures?” Al llarg del volum Pavese va teixint un mosaic de col·loquis on personatges diversos tracten de temes relacionats amb la seva naturalesa. En una conversa entre Eros i Tànatos, la personificació de la mort assevera: “Som coses ferotges nosaltres, els immortals” i, referint-se als déus olímpics, diu: “No existeixen: són.” D’una gran bellesa és, per exemple, el capítol on Safo i la nimfa Britomartis enraonen. Britomartis, que considera que “tot mor en el mar, i reviu”, s’expressa així: “La nostra vida és fulla i tronc, deu d’aigua, escuma d’ona. Nosaltres juguem a tocar lleument les coses, no fugim. Canviem. Aquest és el nostre desig i el nostre destí”, i pregunta a Safo: “Així, doncs, acceptes el destí?” I la poeta de Lesbos hi respon: “No l’accepto. El sóc.” Diàlegs amb Leucò és una obra mestra que mereix ser assaborida sense presses.