El peix de vidre

Tothom duu dins seu un episodi que demana de ser contat. L’historiador i pedagog mallorquí Bartomeu Llinàs en portava al sarró unes quantes de ben interessants que ara ha aplegat en un llibre de narracions amè i inquietant, on la intriga i el lirisme conflueixen en la mesura justa en un retaule apassionant. Lector savi i culte, ha construït un excel·lent ventall d’històries, de vegades entrellaçades per personatges recurrents, on ens capbussem en els somnis i les pors que defineixen l’existència humana. En un diàleg implícit amb la tradició i amb els mites clàssics, resseguint les pàgines d’El peix de vidre, hi percebem amb força el llamp de la memòria i del destí, la fragilitat del que som i la irrupció en el present d’ombres i esdeveniments oblidats i latents que el transformaran, enamoraments furtius, etc. Llinàs situa les seves narracions en escenaris mediterranis, on se sent integrat en el paisatge i en les formes de civilització que s’hi han desenvolupat. Llinàs, a més, demostra un talent i una sensibilitat privilegiats per expressar, observador atent com és, la natura: “Ja a casa, a l’horabaixa, asseguts davall la porxada veieren com la llum i les tenebres lluitaven”. Aquesta dimensió visual ressona també en les referències cinematogràfiques que ens ofereix Roberto Rossellini, Ingrid Bergman, Romy Schneider, etc. I que ens acompanyen en l’atmosfera que subtilment Llinàs va teixint mot a mot per atrapar-nos en una lectura que ens descobreix un escriptor d’un humanisme autèntic, que reconeixem en la densitat de la seva mirada, que es projecta en els seus personatges, que, fins i tot quan han estat succintament esbossats, tenen perfil i gruix. Resulta exquisit el relat La meva Ina, seduïts pel magnetisme d’aquesta dona d’origen alemanya que desencadena dins la bona gent d’Esporles una reacció d’atracció i desassossec davant del contrast de formes culturals. Llinàs dedica també una de les seves narracions a un episodi de la Guerra Civil i, evocant amb dolor la confrontació social, hi denuncia l’odi i el ressentiment, i la violència irracional. Ens hi convida a pensar sobre la irresponsable deshumanització de l’enemic que justifica la desactivació de l’ètica i l’adopció de formes abjectes de crueltat.