Escriure la memòria

Així es refereix Josep Sancho a Artur Bladé dins el títol de la biografia que li ha dedicat. Gràcies a aquest treball rigorós, podem aprofundir en la trajectòria d’aquest gran memorialista de l’exili. Nascut a Benissanet l’any 1907 és, juntament amb Sebastià Juan Arbó i Jesús Moncada, un dels prosistes més representatius del món ebrenc. Però Bladé va concentrar les seves energies literàries lluny de la ficció. Testimoni formidable del seu temps, de la seva terra i de la seva complexa aventura vital, Bladé ens va deixar sobretot dietaris, evocacions o biografies que ens ofereixen un llegat fonamental per comprendre l’exili català després de la Guerra Civil o per capbussar-nos en la personalitat de Francesc Pujols, Antoni Rovira i Virgili o Pompeu Fabra. Allunyat dels seus pares des dels dos anys, Bladé va ser un home reflexiu, d’emocions contingudes. Vinculat a un catalanisme d’esquerres i republicà, es va exiliar d’entrada a Montpeller. L’ocupació de França per les forces de Hitler va ser, però, el desencadenant d’un segon exili a Mèxic, del qual va tornar definitivament l’any 1961. L’edició recent de la seva obra completa ens permet situar-lo al costat de Josep Pla o Josep Maria de Sagarra entre els millors exponents de l’anomenada literatura del jo. En una anotació del dia 12 de juny del 1951 al seu dietari podem llegir: “Quan s’escriu, gairebé sempre en el meu cas, és menys per donar sortida a una emoció que per provocar-la. Les paraules són emotives. Vull dir que tenen la virtut d’il·luminar un paisatge interior que sense les paraules no s’acaba de veure clar.” Vet aquí per què Bladé no ens deixa mai indiferents. Ho rebla en una carta del 1976 a Joan Baptista Xuriguera: “Jo he lluitat tota la vida per ser un estoic. I no ho he aconseguit; al contrari: cada dia sóc més sentimental i gairebé tot em fa pena i m’inspira pietat.”

Tot i la distància des de la qual desitjava concebre els seus textos, no es podia desentendre de la realitat de l’altre. Des d’una certa desolació existencial, fruit de les adversitats que va haver d’afrontar, admirava l’home esperançat que, malgrat tot, descobria en Rovira i Virgili. I reconeixia: “Jo no ho sóc tant i si parlo d’esperança és més aviat per raons d’ètica.”