La Fiscalia vota independència

Les peticions de penes fetes des de la Fiscalia sobre l’1 d’octubre i els esdeveniments polítics que es van derivar reforcen els arguments dels qui propugnen la independència de Catalunya. Un estat que jutja així, des d’una tergiversació tan manifesta de la realitat, no pot ser vist com a propi per una part important dels catalans. Magistrats i fiscals, potser contaminats per les doctrines del nacionalisme espanyol més visceral, propagat acríticament per mitjans de comunicació, semblen haver oblidat el respecte a la veritat. Sí, hi va haver violència, però la van exercir els cossos i forces de seguretat de l’estat. Insistir en el delicte de rebel·lió és un escàndol. Si algú s’ho mirés des de fora, podria deduir de la magnitud de les penes que la Fiscalia demana que va haver-hi detencions dels representants de l’estat de Catalunya, que es van produir enfrontaments armats, etc. Ni tan sols es va arriar la bandera espanyola de les institucions. La Generalitat de Catalunya i els partits que hi donaven suport es proposaven crear una situació que obligués el Govern emmandrit i enrigidit del president Mariano Rajoy a asseure’s a negociar una sortida política al bloqueig produït per la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Ens encaminem a un judici que sacsejarà profundament la vida del nostre país. L’opció de l’odi i de la revenja, que és la triada des d’algunes formacions polítiques espanyoles i des dels òrgans judicials, només portarà més confrontació, més frustració i resultarà contraproduent. La història d’Espanya està marcada pel pes que hi han tingut regnats absolutistes i dictadures. L’autoritarisme ni convenç ni genera marcs de convivència perdurables. Segurament el cas més desconcertant és el de de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, demòcrates i pacifistes. Resulta tan notori el despropòsit que només s’explica per la set de venjança per l’èxit impressionant de les manifestacions convocades des de l’ANC i Òmnium des del 2010. A qui fan por la democràcia i la llibertat? A alguns dirigents polítics espanyols i, el que és encara més inquietant, al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional, hereva del Tribunal d’Ordre Públic franquista. La Fiscalia espanyola ha optat pel trencament.