Un home savi

Jordi Pàmias, que l’any passat va complir 80 anys i va rebre el Premi Nacional de Cultura, és un dels nostres escriptors més estimats. Ho és per la qualitat de la seva obra literària, però també per la seva humanitat. Al seu llibre Déu no té pressa. Apunts de dietari, Pàmias aplega un seguit d’anotacions breus escrites entre 2010 i 2011. Al seu pròleg, Lluís Calvo es refereix així a la concisió dels textos del volum: “La prosa es fa sageta.” A Déu no té pressa podem assaborir les reflexions plenes de saviesa i de sensibilitat d’un gran autor, que hi demostra un compromís amb el seu temps. Pàmias reivindica la figura històrica de Jesús de Natzaret, però es mostra crític amb l’Església en aspectes com la condemna de l’ús d’anticonceptius o la misogínia. Entre els aspectes que caracteritzen el món poètic de Pàmias, hi ha el vincle essencial que manté amb el paisatge, on projecta també la seva dimensió espiritual. A Déu no té pressa podem llegir: “La bellesa del món és el mirall on Déu es reflecteix.” Ara bé, al costat d’aquest vessant del llibre, en trobem altres sobre el context polític català i internacional. I la poesia, com era previsible, apareix sovint com a matèria de les aportacions de Pàmias. Hi trobem, per exemple, opinions i recomanacions ben fonamentades sobre el fet literari. Ens hi diu: “L’emoció no s’ha d’expressar mai d’una manera directa”, “El poeta ha de deixar de banda l’anècdota estrictament personal” o “Cal arriscar tota la vida, en la creació d’una obra d’art”. Ens adverteix, doncs, sobre la indispensable distància que cal adoptar perquè un text no sigui una mera expansió sentimental incapaç de ser reconeguda com a pròpia pels lectors des de la seva experiència i alhora sobre el coratge que requereix la veritable literatura –ho fa en una frase que evoca el Miquel Martí i Pol que proclamava: “En cada mot m’hi jugo l’existència.” Jordi Pàmias, a més, ens acosta en aquest Déu no té pressa Màrius Torres: “Poeta de la llum i de la música, amb la mirada oberta cap a vastes regions de l’esperit”, però també hi fa una ferma defensa del Josep Pla prosista o de Joan Maragall i ens ofereix encertades observacions sobre Joan Triadú, Pere Rovira, Joan Margarit, l’enyorat Joan Barceló...