Escriure el món, gaudir-ne

Un dels plaers quotidians que més aprecio és llegir a la premsa columnes que esquiven les picabaralles polítiques i esportives o les frivolitats del safareig i que ens conviden a posar un punt just de distància respecte a la realitat rutinària i a prendre consciència dels corrents de fons que ens conformen com a persones i que configuren el nostre lligam profund amb els qui compartim època i territori, amb el cicle de la natura... Quim Curbet és un d’aquests observadors atents, a cavall entre el periodisme i la literatura, que va més enllà de la superficialitat fugissera. Ara ha recopilat en tres volums una tria dels seus articles. M’aturaré en el que ha batejat com a Els dies de cada dia. A la contracoberta ens ho explica: “En aquest llibre hi trobareu la remor infinita de les hores menudes.” Hi reconeixem una sensibilitat fotogràfica, pictòrica. Ho constatem quan associa les Gavarres a un mamut vell o al text que dedica a les ermites. Els 114 articles aplegats en aquesta ocasió es distribueixen en dotze mesos, associats a dies blancs, prims, vius, grassos, llisos, llargs, amples, clars, dolços, grocs, llòbrecs i breus. Un dels trets que singularitza la prosa de Curbet és la voluntat de copsar i definir. N’ofereixo alguns exemples: “Un hort és com un paisatge en miniatura”, “Els boscos són alfabets infinits”, “Una ciutat és un univers concebut com un tot”, “El paisatge és la unitat geogràfica bàsica, és el que abasta la mirada humana entre una mà i l’altra posant els braços oberts”, “Una masia és un bressol de pedra picada”, “La geografia és l’art de saber el que trepitgem”. Ara bé, al costat de l’escriptor atret per l’entorn que l’acull, emergeix el pensador, quan afirma: “Tot ho fem per durar”, “El silenci és un bé cultural primordial, és la matèria primera de la intel·ligència”. Però Curbet no és pas un intel·lectual fred. Transmet una sensualitat subtil, com quan anota: “De totes les flaires produïdes per la civilització humana, la més primordial és l’olor de pa” i una fina ironia, com a l’article que dedica a Viatjants i viatjats. A Els dies de cada dia, Curbet fa també un exercici de memòria personal: “El Güell era el riu que fluïa a través de la nostra infantesa.”