Repressió i llibertat

Va avançant al Tribunal Suprem el judici pels fets relacionats amb la congregació de persones davant del Departament d’Economia i Finances de la Generalitat el 20 de setembre del 2017, el Referèndum de l’1 d’octubre i la Declaració d’Independència del 27 d’octubre al Parlament de Catalunya. I hi hem arribat després d’un llarguíssim període d’empresonament provisional dels acusats que no havien marxat a l’exili. Si la bel·licositat arrogant de José María Aznar va afavorir el creixement del sobiranisme, la malaptesa política de Mariano Rajoy ha generat un escenari de ruptura de difícil reconducció. Encomanant-se al cossos de seguretat i als jutges ha agreujat l’allunyament entre Catalunya i Espanya. Afrontar els conflictes des de la repressió, sense valorar amb empatia les causes, tanca portes i ajorna les solucions, que inevitablement han de passar pel diàleg i per un referèndum, després que el Tribunal Constitucional alterés l’any 2010, per mitjà de la seva sentència de 28 de juny, d’efectes catastròfics, el contingut de l’Estatut d’Autonomia del 2006 ratificat pels catalans en referèndum el 18 de juny d’aquell any. Una part significativa dels nostres ciutadans viu amb incomprensió que es demanin condemnes desproporcionades a persones d’una honestedat i d’una dignitat exemplars. El sentiment de solidaritat s’ha expressat amb llaços grocs i nombrosos actes arreu del territori. L’èxit de la manifestació del dia 16 de març a Madrid reflecteix un estat d’ànim àmpliament compartit. I durant les sessions del judici el delicte de rebel·lió es va diluint per inconsistent, tot i els esforços de fiscals i testimonis de l’acusació d’adduir una violència que només va ser exercida per la Policia espanyola i per la Guàrdia Civil contra els qui pretenien votar. Més enllà de la qualitat humana demostrada per Jordi Cuixart, de la solidesa de Jordi Sànchez o de la serietat del testimoni del major Trapero, el judici posa damunt la taula qüestions tan essencials com ara que votar no és delicte, que la desobediència civil no violenta davant de l’arbitrarietat és legítima o que els catalans no tenen per què renunciar al dret a l’autodeterminació, reconegut per les Nacions Unides, encara que la Constitució no el prevegi.