Miralls de la memòria

En l’experiència contemporània de l’art, no tan sols des d’un punt de vista estètic, sinó també com a reflexió crítica sobre l’individu i la societat, la fotografia ha adquirit un protagonisme indiscutible. És cert que conviu i contrasta amb l’omnipresència, de vegades gairebé asfixiant, de la fotografia com a document de la pròpia existència, gairebé substituint-la, per exemple quan l’associem amb turisme o amb les xarxes socials. Però la vida atrapada a la imatge, despresa del temps, disposada davant dels nostres ulls, quan és el fruit d’una pulsió artística i d’un compromís humanista, ens colpeix amb força i deixa sovint dins nostre una petjada perdurable. Un dels fotògrafs peninsulars més singulars i apreciats del segle XX és el valencià Gabriel Cualladó (1925-2003). La Pedrera de Barcelona, on hem pogut contemplar exposicions de fotografia dedicades a Toni Catany, Xavier Miserachs o Colita, acull sota el títol Cualladó essencial una mostra que ressegueix diversos períodes de la trajectòria de Cualladó. Comissariada per Antonio Tabernero, a Cualladó essencial trobem algunes peces mestres, com Autoretrat amb samarreta i Nena pentinant-se, de 1958, o Filla d’en Jesús, de 1963, però també sèries com la de visitants del Museu Thyssen-Bornemisza o les de personatges del Rastro de Madrid o de Les Halles a París. D’origen humil i allunyat de l’èmfasi, Cualladó integra dins el seu treball la mirada vers la quotidianitat que aporten la Nouvelle vague francesa o el neorealisme italià. Cualladó construeix amb la fotografia miralls que copsen l’instant fugisser i en preserven l’ànima, des de la mirada intensa, la ingenuïtat de l’infant, el fragment o el detall que podria passar desapercebut, però que conté tota la humanitat. D’esperit innovador, esquiva les convencions del llenguatge fotogràfic per oferir-nos escenes que ens interpel·len amb múltiples lectures, veritables creacions culturals. Lúcid, descarnat, commogut, retrata sense èpica, però amb tendresa, la fatiga i la degradació. Les imatges de Cualladó copsen la intimitat dels personatges, les seves expressions espontànies, reflecteixen oficis artesans, el somni i l’abandonament, la inquietud, el desassossec, la solitud primordial.