Estratègies qüestionades

L’anomenat constitucionalisme, que teòricament es basa en la defensa a ultrança de les lleis, però que, potser per una mala gestió dels seus impulsos, se les ha saltades quan li ha convingut, ha de reflexionar profundament després de les recents convocatòries electorals. Per raons demogràfiques, però també polítiques, ha quedat demostrat una vegada més que no es pot governar Espanya prescindint de la voluntat dels catalans o directament contra Catalunya. Alguns polítics unionistes ja han començat a reclamar amb lucidesa una revisió estratègica. A Catalunya, en les tres últimes votacions, les forces guanyadores han estat independentistes. ERC i Junts per Catalunya han acreditat una indiscutible capacitat d’aglutinar segments molt notables de població. I s’han consolidat els lideratges del president Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras. En l’àmbit municipal, són rellevants els resultats obtinguts per ERC a Barcelona, Lleida, Tarragona... I els de Junts per Catalunya a Girona, Mollerussa, Vic, Tortosa... Dins del constitucionalisme, el PSC ha estat la força que, des de la moderació, ha aconseguit uns resultats més positius. L’agror, l’esperit de revenja, la voluntat d’humiliació no porten enlloc. Des del ressentiment o l’odi no es construeix res. L’electorat ha premiat la coherència i la dignitat dels qui són a l’exili o a la presó i ha apostat per una mirada dialogant i constructiva com a camí per superar la crisi de model d’estat que des de la sentència sobre l’Estatut incideix d’una manera fonamental en el marc polític espanyol. El PSC ha vist reforçada la seva posició a Barcelona, però, a més, ha obtingut resultats excel·lents amb candidats que encarnen una actitud de compromís amb el municipi i amb serenitat i sensibilitat a l’hora de donar resposta als reptes globals de país. En el context espanyol, els socialistes han afermat posicions a moltes comunitats autònomes, en detriment del PP, i a les Balears i el País València s’ha renovat la confiança en opcions progressistes. Però el PP ha reeixit a mantenir i recuperar posicions a Madrid, un exponent significatiu d’un centralisme reclòs en la seva mirada que no sap conviure amb la diversitat.