L'exili d'Alexandre Galí

Les circumstàncies extremes posen a prova la naturalesa de les persones. L’exili, que comporta el desarrelament dels paisatges i l’allunyament de les famílies, forma part de la nostra història. També del nostre present. El catalanisme polític ha situat l’educació com un dels eixos de la seva acció. N’és un exponent la invitació a Maria Montessori perquè implantés la seva metodologia al nostre país. I ho són personalitats com Eladi Homs, Rosa Sensat o Alexandre Galí. Carme Galí, néta d’Alexandre Galí, ha dut a terme un treball de recerca entorn dels tres anys que el seu avi va passar a França després de la Guerra Civil i n’ha sorgit el llibre Alexandre Galí a l’exili. El pedagog que forma part de la innovadora Escola Vallparadís de Terrassa, que agafa el relleu de l’Escola Montessori quan Maria Montessori torna a Roma l’any 1922 i que l’any 1925

funda l’Escola Blanquerna, es veu empès a un exili que comportarà una dispersió de la seva família. L’esclat de la II Guerra Mundial, que aviat tindrà un impacte sobre França, complicarà més l’escenari de Galí. Resseguint les pàgines d’aquest volum tan interessant anem descobrint les activitats a les quals es va dedicar i ens adonem de la importància de la

tasca

humanitària que van dur a terme els quàquers (American Friends Service Comittee) al sud de França ocupant-se de donar acolliment i educació a nombrosos orfes, incloent-hi nens jueus, els pares dels quals havien estat enviats a camps de concentració. Doncs bé, Alexandre Galí va ser director d’una de les colònies establertes pels quàquers, la de Château de Larade. Una de les dirigents dels quàquers, Alice Resch, es refereix així a la tasca pedagògica de Galí, que sabem que hi va impulsar un diari fet pels alumnes: “El Sr. Galí ha introduït el règim d’autogovern”, “L’eslògan és ‘llibertat amb responsabilitat’”. La malaltia del seu fill Salvador el durà a travessar d’amagat la frontera per poder ser a prop seu. Ja de retorn de l’exili, no podrà exercir la docència, però mantindrà una activitat intel·lectual ingent. Que els darrers mots d’aquesta breu evocació siguin, per sentir-lo més a prop, uns versos seus: “El món se m’ha desfet tot d’una./ Hi havia un cel, un arbre, una cançó.”