La Solució Final

La catàstrofe que va representar la II Guerra Mundial, amb una immensa petjada de destrucció, té una de les seves plasmacions més dramàtiques en l’Holocaust, amb la persecució, la deportació i la mort en camps de concentració de milions de jueus. El nazisme, nodrit d’un antisemitisme d’arrels ben antigues, que passen en el nostre cas pels pogroms del 1391 o l’expulsió del 1492, es va proposar l’aniquilació física del poble jueu. I aquella follia va tenir derivacions terribles cap a la comunitat gitana, persones amb discapacitats, adversaris polítics, etc. Una fita per comprendre la veritable dimensió de l’Holocaust va ser el judici que l’any 1961 es va dur a terme a Israel contra Adolf Eichmann, un home clau en l’anomenada Solució Final, és a dir, l’extermini, que va ser objecte el gener del 1942 de l’anomenada Conferència de Wannsee, presidida pel general de les SS Reinhard Heydrich. Eichmann va redactar l’acta. Sobre aquest judici, la filòsofa Hannah Arendt va publicar l’any 1963

un llibre de referència, Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal. Cinquanta anys després, la historiadora nord-americana Deborah E. Lipstadt va reprendre, des d’una visió crítica, l’anàlisi d’aquell episodi amb una obra també fonamental que ara el Berg Institute acaba d’editar en una excel·lent versió en castellà, amb el títol El juicio de Eichmann. Arendt reflexionava sobre el procés pel qual un home aparentment normal esdevingué un assassí de despatx d’una multitud d’innocents. Lipstadt ens presenta un documentat treball sobre el cas Eichmann, en què s’allunya en part de les tesis d’Arendt, perquè arriba a la conclusió que Eichmann va ser una figura més decisiva i més deliberadament cruel. Fugit a l’Argentina, va ser segrestat pels serveis secrets d’Israel, que el van dur d’amagat al seu país perquè fos jutjat. Amb

Lipstadt

seguim els passos que es van anar succeint fins al veredicte i l’execució, sense obviar aspectes com el fet que Eichmann fos interrogat abans del judici sense l’assistència d’un advocat. Eichmann es va defensar adduint que actuava sempre complint ordres, però les proves de la seva culpabilitat eren irrefutables. Una lliçó impressionant de memòria històrica.