Entre els ulls i el dir

Mireia Lleó és una poeta d’una admirable coherència interna i d’una qualitat àmpliament reconeguda. La solidesa de la seva trajectòria és la conseqüència de l’esperit d’exigència amb què l’ha anat construint. Ens trobem davant d’una autora consagrada que ens ofereix ara una ambiciosa i complexa trilogia: Entre els ulls i el dir, un volum que, per la maduresa i la profunditat que transmet, constitueix una fita dins de la seva producció bibliogràfica i que es compon de tres reculls: Contraforts, La primera paraula i Dona i paisatge. Mireia Lleó hi alterna versos, incloent-hi un seguit de sonets magistralment cisellats, i proses poètiques, que presenten, tot i la linealitat, una respiració interna, que reflecteix una cadència i una musicalitat que demostren la sensibilitat exquisida de l’autora. Des del primer moment ens adonem que aquest reeixit edifici literari se sosté sobretot a partir de dues columnes primordials: l’escriptura i la memòria. Hi reconeixem una Mireia Lleó que fa balanç de vida, que mira enrere i que, des del dolor de les ferides que ha sofert i les cicatrius que han deixat dins seu, cerca aixoplucs, amagatalls on arrecerar-se, des d’on afrontar el futur. I la literatura hi assumeix una funció essencial: “T’emmiralles en aquest món fet de versos on trobes resposta als teus dubtes”, “Només en les paraules el consol t’era possible”. Efectivament, Mireia Lleó proclama a Entre els ulls i el dir la seva fe en la força salvífica del mot. I ens parla de “Les paraules com a última frontera”, Tot i que es percep a les pàgines del llibre un to nostàlgic, de vegades elegíac (“La teva veu es vincla i s’abat igual com les tiges despullades al vent hivernal”), el vitalisme i fins i tot la sensualitat (“El cos és una illa que t’acull”) hi emergeixen com a expressió del seu compromís amb la vida: “demà sabrem obrir camins entre tenebres”. El volum es clou amb deu autoretrats, que arrelen el present en la memòria: “Els gorgs profunds de la memòria quieta/ i blaus i verds confosos l’embolcallen”. Cal celebrar, doncs, aquesta trilogia que confirma la rellevància de l’aportació de l’obra poètica de Mireia Lleó a la literatura catalana actual i el lloc destacat que ocupa entre les autores de la seva generació.