Badia i Margarit

La ciència requereix rigor, però també passió. N’era conscient Antoni M. Badia i Margarit. Hi confluïen la intel·ligència inquieta, l’anhel de fer progressar el coneixement i l’estimació profunda pel país. Home de conviccions fermes i d’esperit dialogant, va assumir la tasca de mantenir la flama dels estudis sobre el català en una universitat que havia quedat en mans franquistes i afeblida per la pèrdua d’alguns dels seus membres més destacats. Amb Pompeu Fabra i Joan Coromines a l’exili i altres personalitats allunyades de les aules universitàries, Badia havia d’entomar des de la Universitat de Barcelona, com a catedràtic que en va ser des del 1948, el repte de vetllar per la preservació i la continuïtat del llegat de Fabra. En van ser fruit la Gramática histórica catalana del 1951 o la Gramática catalana del 1962, dues obres fonamentals. Però més enllà d’aquestes publicacions, la seva petjada va ser decisiva en dos aspectes claus. D’una banda, la vocació de fer escola, d’impulsar noves generacions de filòlegs. De l’altra, la projecció internacional: va ser professor en universitats de França, Alemanya o els Estats Units i va exercir entre el 1966 i el 1971 la presidència de la Société de Linguistique Romane. Va presidir entre el 1974 i el 1991 el Grup Català de Sociolingüística. I al costat del professor Joan Veny va emprendre l’Atles Lingüístic del Domini Català. Badia, a més, mai no es va desentendre del seu compromís cívic. Ja als anys seixanta escrivia articles per a Serra d’Or o Cuadernos para el Diálogo, revistes que durant el franquisme apostaven per la catalanitat i la democràcia. Afegim-hi que va assumir el rectorat de la Universitat de Barcelona (1977-1986) en un període tan complex com el de la Transició. Distingit amb la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Medalla d’Or de la Generalitat, els qui vam tenir el goig de ser-ne alumnes i col·laboradors, en valorem l’excel·lència acadèmica i la qualitat humana i ens sentim units per una gratitud pel molt que en vam aprendre i per la contribució formidable que va fer a la reconstrucció i al rellançament de la nostra vida col·lectiva. Ara que fa cent anys del seu naixement, cal fer-ne memòria.