Jordi Pere Cerdà

Entre les personalitats de les quals commemorem enguany el centenari del naixement, una de les més rellevants és l'escriptor Jordi Pere Cerdà. Nascut a l'Alta Cerdanya l'any 1920, va morir l'any 2011 a Perpinyà, havent deixat una obra literària de primera magnitud. N'hi ha prou d'esmentar el poemari Dietari de l'alba, la novel·la Passos estrets per terres altes o l'obra de teatre Quatre dones i el sol. El seu nom veritable era Antoni Cayrol, però quan de jove va enviar de forma anònima uns primers poemes a la revista Tramontane, creada i dirigida per Charles Bauby, es va trobar que els havien publicat amb el pseudònim de Pere Cerdà, perquè el director hi va intuir un autor de la Cerdanya. Distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Literatura o la Creu de Sant Jordi, es tracta d'un dels autors més destacats de la Catalunya Nord. D'arrels pageses, acabarà fent de llibreter. Va ser un dels impulsors del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans, constituït l'any 1960. Jordi Pere Cerdà era un home d'ideals solidaris, de conviccions emancipadores. Aspirava a “ajudar l'home a sortir-se de la seva massificació”. Un aspecte no prou conegut de la seva biografia va ser la seva implicació dins la Resistència durant la II Guerra Mundial. La seva intervenció va ser decisiva, amb un alt risc personal, en la creació i el manteniment d'un pas per les muntanyes que va permetre que més de tres-centes cinquanta persones, incloent-hi força jueus, poguessin travessar la frontera i salvar les seves vides. Recordava amb aquestes paraules l'alliberament de la invasió nazi: “El buf de l'aire que vàrem respirar en aquelles hores tenia una força de puresa tan crua que ens trasbalsava.” Cerdà era un home d'arrels profundes i d'una vasta cultura. Aquesta confluència confereix a la seva obra una força i una singularitat excepcionals. Es referia així a les seves comarques: “Un país on la terra i l'agricultura determinen la vida de totes les classes socials que la informen. Érem, sem, de la terra.” Cerdà era, però, sobretot poeta. Considerava la poesia “el pinyol de la llengua” i explicava que “vaig posar com a base de la meva descoberta del món la intuïció, que és la natura pròpia d'aquell que se sent poeta”.