Severa rosa

Mireia Vidal-Conte és una de les nostres personalitats literàries més potents i singulars. Valenta, honesta, apassionada, ha anat construint una obra poètica brillant i consistent. Ara ens presenta Severa rosa, un volum polièdric i d’una gran ambició que ens confirma la qualitat i l’originalitat indiscutibles d’aquesta autora. El llibre s’inicia amb vint-i-nou poemes numerats i agrupats sota l’epígraf Envalentada dins d’una primera part que duu per títol Després de l’aigua. Hi percebem la dona inquieta i reflexiva, essencial: “sense ser-hi/sense hi sóc/sense hi ets/sense/i tan lleu com semblava/la misèria”. Però també hi fa memòria de Praga o se sent interpel·lada per la natura, com succeeix amb el paisatge del Delta de l’Ebre. A l’epígraf següent, Errors inaugurals, Vidal-Conte hi inclou un conjunt de poemes que remeten a l’Himàlaia. És aquí on trobem el breu poema que dona nom al volum, Severa rosa: “mur no trenca plor/àvida la mar/que l’esmicola”. Clouen aquests Errors inaugurals uns poemes colpidors que associem a la fragilitat i a l’envelliment dels pares i al vincle fundacional que ens hi uneix. El llibre avança amb els poemes lírics i lluminosos, de mort i reconstrucció, que integren Després de Lawrence d’Aràbia: “inaugurem cossos i/olors”, “Em vaig morir/i les llàgrimes ens van confirmar/el teu nou nom”. I es completa amb To the Monk’s House, que era la casa de Virginia Woolf i del seu marit, Leonard, a Rodmell, a tocar del riu Ouse, on la gran escriptora del grup de Bloomsbury va decidir tancar el cicle de la seva vida endinsant-s’hi amb un abric carregat de pedres. En aquest darrer apartat Vidal-Conte introdueix un poema escrit en anglès, que culmina amb aquests versos: “

just a person who travels just me/to nowhere but to/you

”. Severa rosa és un llibre profund, enigmàtic, que ens sacseja, de textos nus, cisellats amb mà precisa, esquinçats, d’imatges que se succeeixen, amb un vertigen que ens precipita cap a l’interior de nosaltres mateixos, amb una sensualitat descarnada. Vidal-Conte s’expressa amb coratge, amb fermesa, commoguda, sense contemplacions ni ensucraments, des del desemparament. Hi ha la mirada de l’observadora crítica de la realitat,

la duresa del que és feridor i és autèntic.