La fúria de Fandango

La literatura

constitueix sovint un territori propici per explicar-nos i per expressar la nostra percepció del món. El gènere del relat, a més, ofereix una gran diversitat de possibilitats narratives. Doncs bé, Maria Àngels Viladot, experta en psicologia social, ha desenvolupat, més enllà de la seva labor acadèmica i assagística, una obra literària prou consistent, que ara assoleix una nova fita amb el volum La fúria de Fandango i altres relats. S’hi alternen relats de més alè i d’altres de més curts, que tenen l’aire d’una pinzellada de traç fugaç, però precís i ple de sentit. Els més extensos són La fúria de Fandango i Fogueres d’amor a Chicago. M’hi aturaré un moment. La fúria de Fandango ens acosta amb una gran cruesa el terrible daltabaix emocional que produeix en un noi refugiat la Guerra dels Balcans, que el durà des del desarrelament a l’assassinat. És un text que trasbalsa i impressiona per l’atzucac al qual es veu abocat el protagonista, superat per les circumstàncies que n’esborren les certeses i els fonaments. A Fogueres d’amor a Chicago, una dona és alhora objecte de desig per un jove arquitecte i per una amiga seva que oculta la seva condició lèsbica. S’hi produeix una lluita latent que quan esclata amb tota la visceralitat irracional provoca la fugida de la noia per la qual competien. De la qualitat de la prosa de Viladot, en pot ser un bon exemple un fragment d’aquest relat: “Les aigües engolien els colors del crepuscle i vaiverejaven platejades com escates de peix.” Als altres contes, més breus, Viladot hi teixeix històries en què la natura es desferma (La nit dantesca), de gelosies destructives (La gelosia dels nassos), de memòria que reescriu el passat des de la imaginació (Va passar així per avorriment), de masclisme opressiu (La fragilitat moral), aclucades d’ull en clau de l’humor (La tremolor de l’engany, Veure’n tres en un gat), retrats de solitud (L’antídot de la solitud, El temps és un gran guaridor, La joia dels savis), contes amarats d’un component oníric i surrealista (Quasimodo i Notre-Dame de París)... El conjunt que en resulta pot semblar heterogeni per la seva diversitat, però la veu de la narradora li confereix la coherència necessària.