Miracles i espectres

Organitzem la nostra vida quotidiana a partir d’unes rutines que ens permeten afrontar els nostres dies amb la confiança que ens dona dur a terme accions que ja estem habituats a realitzar, tractar persones que coneixem. Si això succeeix a les ciutats, encara és més notori quan ens referim a pobles com la mítica Vacalforges que l’escriptor Joan Barceló i Cullerés va concebre, inspirant-se en Menàrguens, on va néixer, escenari d’una part rellevant de la seva obra, dissortadament escapçada per la seva desaparició prematura el 1980 quan només tenia vint-i-quatre anys.

Però la grisor d’aquest cicle recurrent que la natura i les activitats destinades a la nostra supervivència imposen té, quan observem la realitat amb ulls lúcids i atents, un munt d’escletxes per on s’envola la imaginació i s’esquitlla l’imprevist. Els quaranta anys de la mort de Barceló han estat una ocasió per reivindicar-ne la memòria però també per reeditar-ne alguns dels textos més representatius, com ara Viatge enllunat o Miracles i espectres, un recull de dotze narracions que conformen un retaule de personatges i situacions dins d’un món rural dibuixat amb un gran talent per reflectir-hi, jugant amb l’erotisme, la ironia i el grotesc, anhels, somnis, passions.

Barceló s’hi expressa d’una manera que vol acostar-se a la llengua oral espontània, per guanyar versemblança, sense que això comporti cap mena d’empobriment; ben al contrari, hi desplega una riquesa formidable de paraules i frases fetes. A més hi acredita un domini brillant del llenguatge, ple de recursos convincents, i ens hi colpeix amb una mirada incisiva, punyent.

Barceló ens hi ofereix alguns relats excepcionals, com l’esfereïdor Llum de lluna sobre un enterramorts. S’hi alternen l’apunt breu, com Madame, i la narració de més alè, com Lulú la boja.

Barceló se’ns hi mostra transgressor, irreverent i descarnat, però alhora un prosista amb un sòlid bagatge lingüístic i literari. No em vull estar d’aportar un tast del seu estil, en la descripció del cadàver d’una noia: “Una taca de blanc emergeix d’entre la foscor, fins la nit se’n meravelle: un rostre color de llet, olor de llet, opac, reflueix d’enmig de la brillantor negra de mort de la nit.”.