Nova llum a la memòria

Hi ha persones que perceben el passat com un llast que condiciona i limita les seves possibilitats.

Josep Tarrés (1929-2021), en canvi, hi feia peu per tirar endavant projectes que han deixat una empremta profunda. N’hi ha prou de recordar la seva implicació en iniciatives com el Call Jueu i Isaac el Cec, el Temps de Flors o el Pessebre Gòtic de Girona.

Tarrés ens ha ensenyat a relacionar-nos amb el passat des de l’estimació i la creativitat, des d’una veneració compatible amb una aproximació imaginativa, des de l’arrelament però amb una vocació de projecció cap a l’exterior i cap al futur.

Tarrés feia compatible la consciència de civilització mil·lenària amb què s’identificava i l’anhel d’experimentar des de dintre un món dinàmic i ple d’inquietuds que, amb els nous mitjans de transport i les tecnologies actuals, s’ha fet més proper i més accessible. Se sentia orgullós d’un patrimoni que volia preservar i alhora aspirava a superar actituds porugues i resclosides que voldrien aturar el temps.

Tarrés era una persona lluminosa, il·lusionada, somniadora, inconformista, apassionada pel que és propi, però que no va deixar mai de mirar enfora sense recances ni resistències acomplexades.

Ell, que havia viscut a París i se sentia atret per la contemporaneïtat, va participar activament del món cultural, va tenir amistat amb Josep Pla, va col·laborar amb Carmen la Camboria o amb Mario Cabré, i va conèixer personalitats com Liz Taylor, Ava Gardner, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, Eugène Ionesco, Jean Cocteau, Georges Brassens, Charles Aznavour, Carmen Amaya, Édith Piaf, Melina Mercouri, Agatha Christie... Poeta, guionista, novel·lista, actor, director de teatre i de cinema, activista incansable, Tarrés era un home polièdric, amb una gran curiositat i de múltiples talents.

Va gaudir d’una vida interessantíssima, que va compartir des del 1975 amb una artista i una dona excepcional, l’escultora Pia Crozet.

Josep Tarrés tenia un bagatge privilegiat d’experiències i records i era un conversador brillant que generava al seu entorn d’una manera natural simpaties i complicitats profundes. Explicar qui era ens ajuda a explicar qui som.