‘A l’enforcall’

Llegint A l’enforcall, el llibre amb què Francesc J. Gómez va guanyar l’edició del 2019

del Premi Gabriel Ferrater, he tingut la sensació de retrobar la qualitat exigent i exquisida de Carner tant en el rigorós treball de la forma com en el gruix i la densitat del pensament i del sentit. A l’enforcall és un volum estructurat en tres parts (En terra d’ombres, En mon ribatge i Vora l’eixida), un poema coda o epíleg (La mansarda) i unes notes (Marginalia) que ens acompanyen a l’hora de situar els textos precedents en les seves referències i les seves fonts. La tria i el significat del títol esdevenen transparents amb la citació, a l’inici, d’un vers de la cançó de Cerverí de Girona: “Axi con cel c’anan erra la via”, que ressona a la Divina Commedia de Dante Alighieri; és a dir, l’enforcall com a metàfora del laberint de la nostra vida.

Gómez ha tingut una cura extrema a l’hora de cisellar el cos del poemari en vint-i-set dècimes en decasíl·labs i una sextina final, magníficament construïda. Si el ritme intern dels poemes respira amb precisió, dins A l’enforcall Francesc J. Gómez ens ofereix sovint una successió fascinant d’imatges oníriques en què de vegades intuïm l’exuberància visual de J.V.

Foix. Ens trobem, a més, davant d’un autor que és un filòleg expert en literatura medieval. La riquesa de referents que nodreixen la mirada de Gómez i que van des del món bíblic fins a T.

S. Eliot o Baltasar Porcel passant pels clàssics grecs i romans, els trobadors medievals, Dante, Jordi de Sant Jordi o Ausiàs March, li aporten una consciència d’humanitat que transcendeix una experiència concreta o un moment històric. A l’enforcall és el llibre d’un home culte i reflexiu, d’esperit crític, que recorre a la mitologia i al simbolisme per confrontar-se amb el present i amb el destí humà.

Ho fa des d’un cert escepticisme, però alhora als seus versos hi alenen amb força el desig i el goig. Sí, Francesc J. Gómez ens hi parla de l’amor i de l’oblit, de la memòria en què ens reconeixem i de la celebració i la nostàlgia de la llum: “Ara que un mar d’aram mor a la platja/ i el ponent s’arroenta, alço la copa/ i escuro a poc a poc, mirant a popa,/l’enyor de l’hora dolça al teu ribatge,/un vi de pura llum, sense solatge.”.