El Cant de la Sibil·la

Una de les fites musicals del període nadalenc és el Cant de la Sibil·la, que ja al segle XI s’interpretava a la catedral de la Seu d’Urgell. Se’n conserven d’aquell període versions amb notació musical a la Biblioteca de Ripoll. El Cant de la Sibil·la, que ens parla del Judici Final, es va difondre intensament l’any mil, per l’anunci de l’Apocalipsi (20: 1-3) sobre el retorn de Satanàs, però també es va escampar coincidint amb greus epidèmies.

Tot i que al segle XVI el Concili de Trento va excloure aquesta obra de les celebracions religioses, se n’ha preservat la memòria i l’any 2010 la UNESCO va incorporar-la al Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. A hores d’ara són moltes les esglésies que acullen la Nit de Nadal la representació del Cant de la Sibil·la i s’hi inspiren nous compositors, però una fita rellevant de la recuperació d’aquesta peça va ser l’enregistrament que l’any 1968 en va fer el conjunt Ars Musicae dirigit pel mestre Enric Gispert dins el disc Del romànic al Renaixement. De l’origen i la història no tan sols del cant, sinó també de la figura mítica de la Sibil·la, ens en parlen d’una manera alhora rigorosa i amena Antoni Gelonch i Oriol Pérez Treviño al seu llibre Quan canta la Sibil·la.

La Sibil·la és una dona sàvia i misteriosa amb la facultat de preveure i anunciar el futur. Antoni Gelonch ens explica el procés pel qual d’una mitologia grega de transmissió oral es passa a una integració reinterpretada dins del cristianisme. Això fa que representacions de les sibil·les siguin presents no tan sols en obres de l’antiguitat grega o llatina, sinó també en edificis i llibres cristians.

Per la seva banda, Oriol Pérez Treviño posa en relleu la figura del bisbe de Cartago Quodvultdeus, autor d’un sermó que al segle V dC evoca la figura de la Sibil·la quan prediu: “Senyal del Judici: la terra s’amararà en suor./ Del cel vindrà el que serà rei pels segles.” Oriol Pérez Treviño, a més, es refereix a les traduccions que a partir del segle XIII es van fer del llatí a les llengües romàniques del Cant de la Sibil·la, generant tradicions pròpies, començant per l’occità, d’on prové la versió catalana més antiga.